Altre cop divendres

Demà tornarà a ser divendres altre cop. Els dies passen de presa, sense pausa,un darrere l'altre com a peces de domino arrenglerades. Vaig rebre una trucada. La trucada m'informava d'una mort. La mort d'una bona amiga. Després, vaig haver de parlar de Descartes i les seves Meditacions metafísiques...en la segona meditació arriba a la primera certesa que si dubta, que si pensa... aquell que dubta i pensa per força ha de ser algú...i aquest algú que és el "jo" és. Jo dubto i penso i per tant dec ser algú....Va ser la classe més difícil de la meva vida. Entomar la dissort i la pena i un buit a la boca de l'estómac i seguir amb la feina com si res hagués passat. Suposo que encara no ho tinc paït del tot....i tampoc vull ....o no puc encara...un dol en set dies no s'elabora així com així ....i semble mentida però al cap de dos dies, diumenge, se'm moria un familiar.....dos morts en el temps que va de divendres a diumenge....Tampoc vull llepar-me les ferides però alguna cosa em deu passar per dins...És com haver rebut un cop molt fort, un impacte al cap....et sents com atordida i no saps si sents o no sents dolor.....et venen a poc a poc imatges com flashos ....records....converses.....També em sento una mica estranya escrivint això en públic....no és el mateix que escriure per mi només, en privat, com havia fet sempre....però quan et surt aquesta mena de finestra d'editor, o com es digui, no és transparent...no veus el que hi ha a l'altra banda, és invisible....no ets sents llegida quan t'estan llegint...no saps si algú t'està mirant quan algú et mira....I ets sents realment invisible i a resguard quan al capdavall és el mateix que quan estàs en un bar i parles amb algú amb veu alta...Sempre hi ha algú que pot parar atenció a la conversa....Escric i escric aquí perquè és com dir´ho en veu alta, perquè és com parlar amb algú a qui no pots veure però que potser saps que t'escolta....i perquè hauria de dormir i no puc...i escric. Ahir...perquè ja és ahir la pluja ha caigut a bots i a barrals, ha inundat carrers, ha deixat xops d'aigua els carrers....ha sadollat les clavegueres i també ha negat metros i andanes....i he sabut que la pluja queia per a mi. I cap a les vuit del vespre d'ahir des de dalt d'un turó de Barcelona he vist un arc de sant Martí. Un arc de sant Martí com no recordava haver vist mai.