Paisos Catalans

dilluns, 14 de juny de 2010

Ni Ariadna ni Teseu em poden abraçar

Hores per davant avançada al meu horari oficial de treball, arribo a un dels punts més alts de la ciutat.....cedeixo gratuïtament aquestes hores de més a més perquè sóc d'una antiga nissaga que ara ja està en perill d'extinció....Ningú m'ha demanat que arribés abans.....i aquí estic, assassinant el temps dels rellotges amb les mans, amb el teclejar dels dits damunt el teclat de les hores estantisses.....Barcelona als meus peus es va cobrint d'un tel gris i blanc...els núvols amenacen amb arrencar a plorar i gemegar....el mar..la mar queda lluny però l'albiro propera malgrat tot, avui tenyida de grisor ......els dies finals del curs em posen trista....potser estic malalta de treball  i no sé o no sabré com emplenar llargues estones d'oci.....sense el neguit ,gairebé constant del dia a dia, ple, replè, curull de petites i mitjanes tensions ,que es depositen ,com càrregues de plom damunt les espatlles...

Em sento òrfena de tu....òrfena i lloba estepària ,a punt d'entrar al teatret màgic on tenen l'entrada franca i lliure només els qui d'alguna manera o una altra són una mica bojos, insensats, no assenyats...  ....tinc davant el gran tauler d'escacs amb les peces dels meus "jos" negres i blancs escampats per les vores...ara sóc un "jo" alfil ....ara un peó que amb por avança sense retrocedir mai dels mais cap endavant..sempre cap endavant sabent que quan tingui a la vora un peó del meu altre "jo" de color diferent, l'hauré de matar o morir....

Em sento òrfena de tu , absent o present a Naxos , abandonada en una illa.....llunyana. Aïllada.  Sento melangia per allò que mai va poder ser més que un miratge de pells de tendresa estremides....petons fets a l'aire que respiraves i ara em sento  òrfena de tu i estrangera en un país desconegut i aliè .....

I ara...ara és dilluns...estic encara en la sínia dels temps cronològic......òrfena de tu per a sempre... em cau una llàgrima que ningú no veu ni veurà..perquè ploro per dins....ploro per mi...i em sap greu...

Ni Ariadna ni Teseu  em poden abraçar...



20 comentaris:

  1. Elvira, aquesta vegada m'has emocionat per dins i per fora,... he plorat amb tu.
    Un escrit immillorable dels que més m'agraden, amb el sentiment a flor de pell...

    ResponElimina
  2. Ploro per mi, dius... i jo crec que sempre plorem per nosaltres mateixos, encara que sembli que no. Si jo ara, m'emociono amb tu i ploro amb tu, ploro també per mi, clar que juntes podem transcendir aquest plorar per un mateix. I potser per això ens podem acompanyar. M'agradaria que fos possible. Fins i tot en la distància.

    M'agradaria acompanyar-te de més a prop... mentrestant seuré una mica al teu costat.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  3. M'ha agradat molt. Sobretot aquest joc d'escacs. Ànims i bona setmana!

    ResponElimina
  4. No es pot negar que impacta. Em sembla, però, que no entenc prou bé de què parles per poder-te dir res coherent. T'envio una abraçada i els meus ànims si et calen.

    ResponElimina
  5. No voldria destorbar la teva intimitat - sempre em fa cosa dir quelcom a algú que expressa tantes coses i no se´l coneix de res - però el text s´ho mereix. M´ha encantat llegir-lo.

    ResponElimina
  6. Des de aquesta bloc-esfera on ens hem conegut mitjançant la paraula escrita. T'envio una paraula amiga que et faci companyia.

    Salut i endavant!

    ResponElimina
  7. Un joc perillós, aquest de matar o morir el propi jo. Teseu no mereix pas, el plor d'Ariadna. I som tan Ariadnes!
    Sembla un escrit de tardor en plena primavera, desitjo que la pluja que ens acompanya no tenyeixi de gris les llàgrimes del temps sinó que sàpiga regar les llavors de la tendresa que encara s'ha d'esdevenir!

    Jo també m'he emocionat!

    ResponElimina
  8. I demà sortirà el sol i se t'obrirà un altre camí als teus peus...Una abraçada maca.

    ResponElimina
  9. plores per dins, però explicant-nos amb paraules tan delicades, també les deixes caure i ajuden a mirar endavant.

    un petó ben gran i moolts ànims!

    ResponElimina
  10. El mag está amb tu. felicitatas pel dia 5 amb retard pero amb magia. Muaka

    ResponElimina
  11. no ploris per dins. plora per tot arreu. això també és vida!
    una forta abraçada.

    ResponElimina
  12. et deixo a la butxaca una abraçada-somriure... per què sorprengui quan hi posis la mà tot buscant el mocador... cal vigilar les altures... què fa que atreguin la melangia?

    ResponElimina
  13. Moltíssimes gràcies....ja m'heu acompanyat...i és molt d'agrair ...gràcies...

    ResponElimina
  14. Quin escrit més punyent. Plorar és una necessitat i una teràpia. Potser és necessari.

    Des d'aquí, molts ànims!

    *Sànset*

    ResponElimina
  15. Les abraçades són insonores però arriben lluny :)

    ResponElimina
  16. No potser tanta tristesa en un sol dia. Desitjo que estiguis més refeta, però per si de cas, fes un crit per la finestra, busca algú per fer-li pessigolles, refresca't la cara en una font d'aigua clara, fes ganyotes al mirall, respira a fons i seu al teu teclat.
    I per si no hi ha prou, avui multiplico els meus finals: ^_^ ^_^ ^_^ ^_^ ^_^ ^_^ ^_^ ^_^ ^_^ ^_^ ^_^ ^_^

    ResponElimina
  17. Sembla com si l'haguessis escrit en nom meu. M'ha emocionat. Fa 2 mesos que pràcticament no entrava ni escrivia. El meu pare va morir i no he pogut fer gran cosa per aquí. Les teves paraules m'han tocat profundament. Potser aquest petit o gran món que ens uneix fa que els sentiments siguin més compartits que mai.
    Gràcies per aquestes reflexions...

    ResponElimina
  18. Joana, La meva perdició moltes gràcies per les vostres paraules i els finals ^^^^^
    Virgínia doncs si t'ha servit me n'alegro ...pels sentiments compartits i l'emoció...gràcies a tu i cuida't! El dol s'ha de viure ...no el podem defugir...mica en mica la vida ho posa tot a lloc

    ResponElimina