Paisos Catalans

dimecres, 6 de juliol de 2011

REMOR DE CENDRES

 1a versió d'un poema que creia perdut a Itineràncies poètiques 
http://www.arxiuhistoricpoblenou.es
no estava perdut per sort era a l'esborrany , gràcies Carme el recupero i el publico aquí

Remor de cendres, soroll de burilles
cadàvers nicotínics entre la sorra humida
els peus nus s'hi ensorren i em recorden
esgrafiats antics de quitrà dels seixanta...
de quan endinsar-se en la platja veïna d'una Barcelona petiteta
era tenyir-se tot d'una de taques glorioses de quitrà i olis negres
Amb ben poc érem pirates esgarrapant tresors i petxines
remor de sabres i balins de tricornis vetllant nueses prohibides
banys orientals ....sense eunucs ni odalisques, galleda de plàstic i pala vermella
rastres encara del barri d'arena Somorrostro , remor de veus
d'ones que robaven vides i barraques....de peus sempre descalços
de flaire a sardines, humitat i roba estesa, la gran Barcelona vivia d'esquena
milers de barcelonins de genolls encara....remor de cendres
de freds humits dins l`ànima....el mar no s'ho empassa tot
els fantasmes sovint tornen a la platja...

11 comentaris:

  1. Les dues versions tenen el seu què. Les dues estan molt bé.

    Hi ha versos i trossos que m'agraden més d'aquesta i alguns de l'altra... ara en tenim dues.

    ResponElimina
  2. Em costa moltíssim comentar poesia... no per mandra, no, sinó per desconeixement, per falta de vocabulari adequat, perquè moltes vegades us llegeixo als que en sabeu i em quedo parada pensant "què maco" o "què ben escrit" o... i no m'atreveixo a deixar un comentari així, que pot semblar posat sense pensar i per quedar bé...

    Però bé... que m'ha agradat molt :-)

    ResponElimina
  3. No conec l'altre versió, però aquest em sembla un poema dur i directe, et transporta a un temps i a un lloc que val la pena tenir present, Sense concesions, com ha de ser la poesia, collons.

    ResponElimina
  4. Les dues versions parlen d'indrets que vas trepitjar i que trepitges, però amb vestits diferents.
    M'agrada aquesta Barcelona antiga que hi descrius.

    ResponElimina
  5. Sorprenent final! els fantasmes sempre es queden!

    ResponElimina
  6. Són uns versos descriptius, de manera que invitablement m'has dut a la Barcelona d'aquella època, a aquella platja i gairebé he sentit l'olor de cendra...
    Si hagués de dir un color que definís aquest poema seria el gris.

    ResponElimina
  7. M'agraden les dues! Un petó i fins aviat.

    ResponElimina
  8. Bon record per a uns temps i uns barris que la modernitat acabarà esborrant del record com quan la mar esborra el dibuix fet a la sorra.

    ResponElimina
  9. Uau, fantàstica descripció feta des d'una òptica molt personal però alhora universal.

    ResponElimina
  10. Gràcies Carme!
    Assumpta la qüestió és si t'agrada o no , si et transmet alguna cosa, records, una emoció...jo no sóc cap experta...gràcies Assumpta!
    Gràcies Gregori!
    Gràcies Pilar aquesta Barcelona no és tan antiga uns 50 anys només...
    gràcies estonetes!
    Guspira és cert de color gris igual que el temps que rememoro gràcies!
    un petó per a tu jordicine!
    Gràcies porquet n'has fet un comentari poètic!
    Hola Virgínia! moltes gràcies!

    ResponElimina
  11. Tens raó...Jo sóc més antiga. Somric.

    ResponElimina

benvinguts comentaris