 |
| RELATS CONJUNTS |
Una llegenda conta que si ets un mentider per saber-ne la veritat i desemmascarar-te només has d'introduir , amb il-lusió, la mà dins la boca de la veritat, si menteixes se't cruspirà els cinc dits, les cinc ungles i el canell i restaràs per sempre més amb una mentida de més i una mà de menys..... és per aquesta llegenda que la bocca della veritat fa segles que no funciona, és a dir, no hi ha gairebé ningú que s'hi apropi ...i encara menys ningú que gosi posar-se a prova no fos cas...un dels darrers que va provar-ho, encara que no consti a cap llibre d'història fou el famós Napoleó ....recordeu que gairebé sempre solien mostrar-lo així:
En realitat la "culpa" va ser de la primera esposa: Josefina , quan tot passejant per davant de la bocca va reptar-lo a ell, amb ínfules d'emperador mundial, a jurar que l'estimava....ell ofès va acceptar i la bocca , que ja sospitava el repudi, se li va empassar part de la mà....és per això que s'amagava el monyó dins la armilla....
Vaja, una història paral·lela molt interessant.
ResponEliminaBravo! Ostes, quina imaginació, i que ben lligades les dues imatges! M'ha fet somriure perquè s'intueix el final quan veus la imatge de Napoleó, però l'he trobat molt original! Ah, i també m'ha fet riure la frase de després d'explicar la llegenda 'per això fa segles que ningú s'hi acosta'! M'ha fet gràcia la naturalitat amb la que ho dius, però és que tens més raó que un sant. Bona proposta, sí senyor.
ResponEliminaMolt bo, boníssim! i molt divertit!
ResponEliminaHas descobert el misteri de la mà sempre amagada!
Ets tota una especialista en la infra-història de la revolució francesa i les seues conseqüències posteriors, sens dubte, pel que vaig llegint-te. Però si d'infidelitats amoroses parlem no deuria el Napoleó haver-hi ficat un altre membre?... Ho sento, ho sento, però no m'he pogut estar de dir-ho.:) Molt bon relat.
ResponEliminaBon relat:D He vist la bocca a Roma però no he donat la meva mà.. Bon nadal!
ResponEliminaDoncs jo hi vaig ser.
ResponEliminaI hi vaig posar la ma i no em va passar res
Es clar que llavors tenia 5 anys.
Un parell d'anys més tard i hagués estat una experiència traumàtica...
Ara entenc el seu posat! M'has fet riure de debò amb el teu enginy. Un relat molt original, Elfreelang.
ResponEliminaUn relat bo i molt ben escenificat.
ResponEliminaGenial!!! S'haurà de vigilar que s'hi posa a la Bocca della Verità!!!!!
ResponEliminaJajajajaja! Molt bo!
ResponEliminaPobre bocca....ja cal que es rentés bé les dents....
ResponEliminaMOLT ORIGINAL I BEN PENSAT
genial!
ResponEliminajo els faria posar la mà a uns quants..:)
O sigui que va ser un embolic de faldilles... Jo que em pensava que Napoleó va dir : donaré suport al que decideixi Catalunya
ResponEliminaBona!! Ara sempre que vegi en Napoleó recordaré la teva història (ara que aquesta del Rafel també és versemblant
ResponElimina:D).
Ja deia jo que aquest Napoleó amagava un secret...
ResponEliminaCom es nota que has estudiat la història de França.
Per fi!! :-)) Sempre m'havia preguntat perquè Napoleó duia "la mà", així... ara ja sé que precisament el que "no duia" era la mà!! :-DD
ResponEliminaMolt bo!!! ;-)))
M'apunto al que diu la Lolita.
ResponEliminaTindríem molts napoleons, llavors.
Se sap si era esquerrà? sinó, potser s'entenen les ganes d'expansionar-se, que amb la Josefina emprenyada i sense mà dreta devia acumular força tensió.
ResponEliminaMoltes gràcies!
ResponEliminaMolt maca, aquesta història. La Boca de la verità m'encanta. Cada cop que vaig a Roma, m'hi passo. Una abraçada.
ResponEliminaBon Nadal!!!
ResponEliminaBon Nadal.Anton.
ResponEliminaHe, he, he! Ben bo!
ResponEliminaBON Nadal Quadern, Anton....i Baraula...gràcies!
ResponElimina