Ella no té internet ni blog ni casa i crec que tampoc família, la seva família és la gent del carrer, la senyora del bar que li porta un cafè amb llet calent , la psiquiatra que l'atén , que és molt bona psiquiatra però que no li encerta la medicació , la Iolanda rep uns diners al mes , uns dos-cents euros, de vegades pot dormir en una pensió i moltes vegades ha de dormir en l'espai semiobert al carrer davant d'una caixa , hi té un sostre i tres parets, dorm aleshores en un sac de dormir i tapada .....sempre la veig llegint un llibre, de Ken Follet, sovint quan la veig m'hi aturo i xerrem una estona, és una dona peculiar, no sé com ni perquè ha anat a parar on ara és.....és una persona amable, parla català i castellà, té un bon vocabulari ....ella que té, diu, asma, i també una trastorn limit de la personalitat, en moltes ocasions parla amb persones del barri que li demanen ajuda...ironies de la vida, ella tant necessitada donar consol i consells ....m'ho va explicar ahir, va neta i polida, quan té una habitació es dutxa cada dia, quan no sempre troba alguna bona persona que la deixa pujar a casa seva per rentar-se....
Ahir m'hi vaig aturar perquè plorava, deia que havia passat un calvari anat munt i avall per no sé què d'un divorci, devia està doncs casada, que va haver d'anar amunt i avall, ella no té domicili fix , que si a la ciutat de la justícia , que li cau massa lluny ....que ella no és pas esquizofrènica el rispeldal no li va bé....s'ofega....que aquest dies en que està el cel gris i núvol no li van gens bé per l'estat anímic.....em va preguntar el meu nom i ella em va dir el seu.....
Avui no l'he vista, l'espai del racó on es posa era buit.....espero tornar a veure-la ....demana caritat per poder pagar-se una habitació, per menjar ,per a viure....jo alguns cops li dono diners però crec que agraeix molt més que li donin conversa......avui és dijous sant ...per la Iolanda totes les setmanes són santes... gràcies Iolanda per ensenyar-me a valorar més les petites coses de la vida ....
us poso l'enllaç d'una de les moltes fundacions que es dediquen a treballar per per persones sense llar i que cadascú faci el que cregui que pot fer....http://www.arrelsfundacio.org/ca/qui-som
És esgarrifós que en un país emmarcat en la Europa del segle XXI hi hagi casos així. Però el problema no és aquest, sinó que no es tracta d'un trist cas aïllat, és una epidèmia que es va estenent cada cop més. I com si d'una malaltia infecciosa es tractés, cap de nosaltres no n'està salvat. Un dia ho tenim tot (relativament) i al següent ja no tenim res. Hem de ser sensibles a aquests casos, qualsevol dia poden escriure un post així sobre nosaltres.
ResponEliminaTinc una amiga que col.labora amb Arrels, jo col.laboro amb altres ong, però reconec que no em paro a parlar amb la gent que està demanant, però em sembla una manera de fer-los sentir "un dels nostres", perquè realment no som tan diferents. També me n'adono que la Sara és més sensible que jo a la gent que demana. Potser la seva generació trobarà la manera que això no passi (és molt suposar).
ResponEliminaPer cert, no m'estranya que la Iolanda tingui mania al risperdal, jo també, ja li pots dir de part meva :)
Just aquest matí han vingut a fer-me una revisió del gas. Quan he obert la porta he reconegut a l'operari que ja havia vingut una altra vegada. Molt desmillorat per cert, molt envellit, com si haguès passat una malaltia. Mentre feia la feina ha sortit, és clar, el tema de la crisi i tal. M'ha dit que ell s'ha quedat sense casa i que com que no té diners per arreglar el cotxe ara no el pot usar. He entés el seu aspecte amb el que deu estar passant. I això que té feina i se suposa que sou cada mes. Ben cert el que diu el Xexu, que avui parles d'aquesta dona del parc i potser un altre dia ens hi podem trobar nosaltres. No sé pas com acabarem! Tinc el cor ben encongit!
ResponEliminaConcec la fundació Arrels tot i que mai hi he col·laborat... Darrera una persona sense sostre hi ha una història, la Iolanda té sort de tenir gent a la vora (com tu) que l'accepta i la intenta comprendre...
ResponEliminaEls transtorns límits de la personalitat són una malaltia mental bastant complicada, suposo que endevinar-ne la medicació també ho deu ser.
M'ha agadat molt el teu post d'avui Elfree, molt!! Si no ens ajudem entre nosaltres..... qui ho farà? El govern ja està vist que no....
El problema és que anem a pitjor, això no té aturador i vivim un estat d'hipocresia on hi ha milers de pisos buits i molta gent sense sostre.
ResponEliminaSi no aturem el poder, no hi ha solució.
Realment trenca l'ànima llegir-te, però el problema és que de Iolandes, n'hi ha per tot arreu, massa.
ResponEliminaEspero que no li hagi passat res, ens dius si torna a ser al racó.
No haurien de passar aquestes situacions, ningú hauria de patir tanta injustícia. La mare que va parir tota la xusma que ens lidera, i que permet que passin aquestes coses.
Quina merda, de veritat!!!
N'està ple de Iolandes i de Manels que dormen al carrer. És clar que hem de procurar ajudar-los, però és molt poc el que podem fer, al menys en el meu cas, i espanta pensar que pot arribar a passar si dura aquesta situació
ResponEliminaI l'Administració, que fa? I el Govern, que espera? Quina colla d'estafadors i corruptes! Indigna.
Espero que la Iolanda estigui bé, pobra!
Per la Iolanda.
ResponEliminaps. la veritat, no sé massa què dir. Em deixo corpresa aquest post.
XeXu i va a més...hi ha , tots ho sabem, cada dia famílies que es queden sense sostres , sense res....podem ajudar una mica crec amb sensibilitat hem de saber empatitzar amb els qui estan amb aquesta situació
ResponEliminaGemma encara no he tingut ocasió de dir-li que comparteixes la mania al risperdal....si que l'he saludada i ella a mi....és un detall però per a ells i elles és valuós ...els fa sentir persones de nou poder parlar amb algú, gràcies!
Laura lamentablement el cas que em comentes deu ser un entre milers....vull dir que cada dia la cosa va pitjor .... el pobre home ha tingut la sort de cancel·lar la hipoteca? perquè amb un deute de per vida ja no aixeques mai el cap, no vull sentir impotència davant de tot plegat ni tristesa però de vegades no ho puc evitar ....vivim una època que mai hagués imaginat!
Alba no creguis jo faig ben poqueta cosa.....ves a saber si està ben diagnosticada la Iolanda ....a més diu ella que li canvien la medicació cada dos per tres.... de fet un trastorn de personalitat no és un trastorn mental fins fa relativament poc no havia teràpies especifiques ni medicació , de fet crec que la medicació és per les continues pujades i baixades d'ànim que poden tenir....no pas per el trastorn de personalitat en si.... ja ho dius bé ens hem d'ajudar nosaltres! abraçades!
Joan aturem-lo! derroquem el poder financer!!!!
Dafne la Iolanda torna a ser al lloc habitual....jo malgrat tot confio que la situació injusta actual per força ha de tenir un punt final....abraçades!
Glòria no creguis per molt poc que puguem fer ja és molt....dir-lis bon dia per exemple pot semblar una tonteria però no ho és .....ai esperem que tot millori...
gràcies rits ....no cal dir res.... hi ha tants casos! aquest és un que conec....
Segur, segur que agraeix moltíssim la teva conversa que li demostra que no és "invisible" i que algú l'escolta.
ResponEliminaÉs terrible el que està passant, pel meu barri veig cada dia més gent mirant pels contenidors. Generalment homes, amb bosses grans. Algun porta una bicicleta vella i atrotinada d'on pengen les bosses...
El Servei de Càritas de la Parròquia no dóna a l'abast. Famílies que fa un parell d'anys eren de classe mitja, normal... ara necessiten ajut per aliments, pagar rebuts de llum, aigua... Famílies amb criatures on ni el pare ni la mare tenen feina...
Sortosament la gent és solidària. Molt. Molt. Persones a qui tampoc no sobra gaire, fan el que poden. Demanem oli: la gent porta oli... Demanem llet: que sempre en fa molta falta, la gent porta llet. Es fa una col·lecta especial per Càritas... i tothom fa un esforç per donar el màxim.
La situació actual és tan surrealista... A Xipre: la gent perd els seus estalvis per ajudar els bancs...
En fi... Tant de bo, arribi el dia en que el seny s'imposi.
De totes les malalties que afecten la nostra societat (el problema no és del nostre país ara en crisi evident: el problema és de tota la nostra societat, la dels països "capitalistes"/"occidentals"), una de les més greus és, per mi, la incapacitat per atendre totes les persones que en formen part. Cada persona (sola i) visquent sota les estrelles, és la prova esgarrifosa del nostre fracàs.
ResponEliminaEm repugna sentir parlar els polítics de coses com "anem bé" o "tornarem a anar bé". Quan hem anat bé, bé de debò, em pregunto?
Estic d'acord amb l'Assumpta que si no anem pitjor és gràcies a que la majoria de la gent som gent decent, no com la brossa que dirigeix el món (ara ens toca preocupar-nos per aquell coreà torrat i els míssils d'uns i altres. És demencial).
Ai Assumpta com dius tant de bo arribi el dia en que el seny s'imposi, si algú m'arriba a dir fa només cinc anys que passaria tot el que ens està passant no m'ho hauria cregut...i si malgrat tot sort de la bona gent que encara n'hi ha arreu , més que surrealista la situació és injusta, vivim una mena d'edat mitjana negra i obscurantista on el poder d'uns pocs que es beneficien a costa del pobles s'enriqueixen com mai.....espero i confio que això per força ha de canviar ....Bon diumenge Assumpta!
ResponEliminaFerran estic d'acord amb tot e que dius....i a més afegeixo mentre els sistemes o sistema capitalista es dediqui a salvar bancs i enfonsa persones no ens en sortirem ....al capdavall l'anomenat estat del benestar no va sorgir per caritat sinó del convenciment que assegurant uns mínims de salut i benestar a la oblació es genera més pau social, més cohesió i més repartiment de la riquesa....ara sembla que tenen amnèsia ....això de Corea és molt greu però és clar els grans fabricants d'armes potser hi tenen cert interes a generar una guerra més ....sento estar tant pessimista
ResponEliminafe d'errates , el, enfonsar, població ( m'he cruspit alguna lletra) i l'accent d'interès ....el que té teclejar ràpid
ResponEliminaUff! vaig endarrerida de posts... i aquest és molt dur.
ResponEliminaNo li encerta la medicació perquè com tu dius no hi ha medicació pels Trastorns de personalitat. Al menys de moment i van provant a veure si alguna cosa els ajuda, però no. Fins i tot les teràpies els ajuden ben poc. Però saps què penso que sense casa qualsevol desenvolupa trastorns de tota mena... si ens passés, què faríem? Com mantindríem un equilibri raonable.
Que trist i que poca cosa podem fer!!!
Carme gràcies pel comentari si si que podem fer alguna cosa per minsa que sembli parlar-hi per exemple , saludar-los com saludem un veí amb casa...tens raó viure al carrer ja per si és la cusa de molts trastorns i problemes...no sé pas que em passaria a mi
ResponEliminaAi Elfri, quina història tan corprenedora. I el pitjor és que no és una "història" en el sentit de relat de ficció, que és la vida de la Iolanda i la de tantes i tantes persones (i cada cop més). Una societat que permet això no es pot dir societat civilitzada. És una societat malalta, pervertida, corrupta... fastigosa.
ResponEliminaDóna-li conversa, alguns diners quan et vagi bé. Cuideu-la entre tots els veïns. No té res més.
Gràcies porquet i la de Iolandes i altres que no conec i existeixen....ella dintre de tot encara pot comptar amb la solidaritat del veïnat , la societat està dominada per els interessos del capital les persones no els interessen
ResponElimina