Un cop, ja fa molt temps, un nen em va dir un munt de mots a raig com si fos un llarg test:
Per què de nit és fosc? Per què el sol no hi és al cel? És que no som prou bons? Que li hem fet mal? Per què si fuig el sol es fa tot fosc? És la nit qui ve o és el sol que se’n va? Qui té el piu que mou el món? És com un joc de daus que treu un sis? Amb quin dels cinc dits puc fer jo el truc?
Puc fer la nit? Puc fer la llum? Per què el mar és blau? Per què el mar mai no se’n va com el sol? On és el tap del fons del mar? Qui va fer el món? On van els morts? On vaig jo? Qui ets tu? Qui sóc jo? On vas tu?
El test fou molt llarg , un pou sens fons .I jo com un mag , faig un joc de mans amb els “que” i amb els “com”. Li dic veus? Els mots fan tombs. Un llop és un poll. Un llac: un call, un lloc: un coll. El truc es fa curt i la sort un tros. I res és rar i res és cert si treus el cap i clous els ulls .Tot és un joc de mots on tot es torna un mot ple i res es fa buit . I si fas el que et dic, el mag ets tu i els mots són teus i el tap del fons del mar un roc ben dur fet de cor i cos de llums del sol que de nit fuig cap el cau d’un peix que mai surt del fons. El peix és el rei del mar i qui té el tap ben lluny de tots. El sol dorm al seu cau quan és de nit. Surt quan el peix li fa un toc :Au ¡ cap el cel que es fa tard , la llum vol ser a dalt! I és quan la nit fa el seu torn de no fer res. Ja ho saps tot , nen!
