Al fossar de les moreres no s'hi enterra cap traïdor. Serafí Pitarra

Al fossar de les moreres no s'hi enterra cap traïdor; fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor. Així mestre Jordi, un dia cavant, deia en lo fossar, quan Barcelona sentia que l'anaven a esfondrar. La batien bronze i ferro dels canons de Felip Quint. Ell los mata i jo els enterro - lo fosser deia, enfondint. Quin vellet lo fosser Jordi! Jo l'havia conegut; no hi ha pas qui se'n recordi que no el plori condolgut. Havia passat la vida mirant la mort fit a fit, i era una ànima entendrida; no l'havia això endurit. Era vell: mes ningú ho veia veient-lo al fossar, cavant; aquell pit que tot és teia quan és sec no aguanta tant. Son dol no el feia commoure, i, l'aliè, el veia patint; era un cor dur com un roure que sentia com un nin. Sempre al fossar anava a cavar amb un nét seu; si ell lo seu magall portava, - Jo - el nin deia - porto el meu! - I cavant ambdós alhora, i fent fosses al fossar, sempre dels morts a la vora se'ls sentia mormolar: - Al fossar de les moreres no s'hi enterra cap traïdor; fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor. Molts jorns feia que, sitiada la ciutat pels de Verwick, amb l'ànima trasbalsada lo vell cavava amb fatic. Los fossars de Barcelona s'omplien de gom a gom. Pel tros d'or d'una corona si se'n gastava de plom! Mestre Jordi, que això veia, cavant deia en al seu nét: - Felip Quint que tan se'n reia vet aquí què n'haurà tret: rius de sang i un munt de ruïnes per pujar al trono reial. Ni essent d'or i pedres fines, val res un ceptre que tant val? I així dient, lo vell plorava, i ofegava amb lo seu plor una pena que el matava i li trossejava el cor. Tenia un fill, que era pare d'aquell nin que li era nét, i li enrogia la cara la vergonya d'un secret. Que aquell fill... taca afrentosa! no tenint la pàtria en res, va abandonar fill i esposa i va vendre's al francès. Compteu, doncs, si del vell Jordi no fóra amargant lo plor; no hi ha pas qui se'n recordi que no el planyi amb tot lo cor. Ell tan lleial a Catalunya, i el seu fill tan criminal...! Qui, si té bon cor allunya aquest pensament mortal? Per ço el pobre vell plorava com si cavés lo clot seu, i tot cavant, mormolava: - Si sigués... no ho voldrà Déu! Al fossar de les moreres no s'hi enterra cap traïdor; fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor. Cava el pobre vell la terra amb l'ajuda del seu nét. Fa ja avui tres jorns que enterra; tants de morts li duu la guerra que són pocs los clots que ha fet. De trenc d'alba a la vesprada, de la nit al dematí, los morts li van com riuada i ell obre pas amb l'aixada a aquell riu que no té fi. - Bé en tenim, fill meu, de feina! - Oh, mon avi, aqueixa rai! Mentre no torni a la beina l'arma del soldat, nostra eina no espereu que pari mai. - Mes, al fossar - respon l'avi - no hi hem d'enterrar ningú que a la pàtria faci agravi. Que cap traïdor se n'abali! Si jo em moro, pensa-hi tu. Conec bé de quina banda són los morts que van venint al fossar a esperar tanda. No en vull cap dels que comanda lo botxí de Felip Quint, Ja hi ha un clot fet per aqueixos fora el marge del fossar; traïdors amb traïdors mateixos. Així els vils tindran esqueixos per plantar i replantar. I, així dient, lo nét i l'avi anaven clots enfondint, mentre obrint tot just lo llavi, com si dir-ho fos agravi, seguien, baix, repetint: - Al fossar de les moreres no s'hi enterra cap traïdor, fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor. Ai, pobreta Barcelona, Felip Quint l'assalt et dóna i t'ofega amb sa corona apressant ton fi mortal. Mes tots fills per ço no afluixen i combaten sempre forts, i en los murs que, caient cruixen, entre rius de sang que els ruixen s'alcen altres murs de morts. I a rengleres, a rengleres los van portant a enterrar al fossar de les moreres entre fum i polsegueres i un retrò que fa esglaiar. Barrejats en un munt cauen los d'un i d'altre cantó, i encara quan morts ja jauen sembla que en combatre es plauen lo lleial amb lo traïdor! De sobte, l'avi es fa enrera en mirar un mort que han dut, i el nin, en veure qui era, tant és el que s'esparvera, que, de l'esglai, resta mut; contemplant-se'l, nét i avi s'estan al mig del fossar sens obrir per res lo llavi; a tots dos los sembla agravi lo mot que han de pronunciar. I mentrestant, allà, al lluny, encara la canonada, fent núvols de fum, retruny i el vell veu l'eina mullada de sang de son fill, al puny. - Oh - al fi esclata, amb foc que llança pels ulls la ira del cor seu - Mira'l, Déu n'ha pres venjança Duu el vestit de l'host de França... i és lo teu pare, fill meu! I el vell, que el magall empunya, diu tot d'una al nin que plora: - Lo seu crim dels bons l'allunya, fou traïdor a Catalunya. - A on l'enterrem? - A fora. Al fossar de les moreres no s'hi enterra cap traïdor; fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor. ( Aquest poema me'l explicà sencer com si fos un conte  , el meu avi , )

BONA DIADA i que en un futur la puguem celebrar sense cap ut i sent Estat

això mateix sense UT

Bona diada a tothom

Inici de curs, curs d'inici?

Tanta roba i tant poc sabó! i tant neta que la volen!
La frase anterior típica em serveix per sintetitzar la qüestió : inici de curs o curs d'inici?

Els iniciats i iniciades, membres d'aquesta gran secta docent, de la qual formo part , sempre en un apart és clar per què sóc o vull diferenciar-me i no sé si ho aconsegueixo per voluntat pròpia o per destí fatal ( que és com repetir ja que destí és el fat, de fat fatal vaja que és dir el mateix però més embolicat) ens veiem obligats i obligades a fer unes coses que s'en farien creus qui no coneixen de prop la professió ( que no de fe).....no us podeu ni imaginar la quantitat de papers que he d'escriure i fer signar als alumnes...per operar-se em sembla que no cal signar-ne tants.....cada cop que em facin arribar un treball que jo els hi he dit que facin ha de constar en acta que me'l donen i el rebo...au signatura! han d'estar informats per escrit del que farem, com ho farem i quan ho farem ( hi estic d'acord però tanta firma ja m'atabala!) Avui tinc programada un prova que m'han de fer. Jo no l'he demanat però es veu que entro dins la franja d'edats que podem fruir d'aquesta mena de proves durant un temps prudencial: radiografia dels pits o altrament anomenada ma-mo-grafia....cert que ja no em mamo el dit...penso demanar per escrit la signatura dels responsables de la màquina en qüestió, del fabricant, de la infermera i del qui em farà la interpretació dels resultats....igual que en la perillosa feina de la docència, igual....Ah i si no tenen el certificat ISO de qualitat demanaré  el full de reclamacions.....queda dit....

Vespre de dilluns

Camino depresa amb pas mitjà  pel Passeig Marítim , sense aturar-me, durant una hora, més concretament cinquanta-cinc minuts .....fer exercici....mirar la mar que s'adorm mentre el cel baixa el teló i la nit va venint a poc a poc.....desenes de persones caminant, molts corrent , amunt i avall com jo, també sense aturar-se......he vist grups de iaies rient i xerrant.....nois jugant a pilota damunt la sorra....mares joves alletant els seus fills...dones que anaven amb pas ferm amb l'ajuda d'un bastó o una crossa...un noi que corria amb el seu gos, que pobret, treia una llengua de pam....

I feia vent, un vent que s'emportava els mals averanys, les tristors i les asprós, la memòria del fets, els fets de memòria , els  desmemoriats i els despistats....un vent que bufava , inconscient, perquè no llegeix mai els diaris i està massa enfeinat amb la boca plena d'aire .....

                                                  L'estel ferit. Rebeca Horn

Demà torno a llevar-me més tard...avui puc dormir vuit hores ....això si sortiré de l'insti quan la nit estengui la seva capa gris damunt la ciutat i potser la pluja caigui damunt els carrers....o algun estel ferit deixi anar un polsim sideral damunt l'arena....

Si pogués acordar raó i follia

 No sé perquè ara em venen al cap aquests versos de J.V Foix potser em sento de manera semblant....si pogués acordar raó i follia, seny i rauxa, treball i bogeria...
 Pujar a un vaixell que volés , navegar per damunt dels núvols i fondre'm en el blau del cel, convertir-me en estel, res d'això....demà toca llevar-se d'hora ....no puc acordar raó i follia...

Si pogués acordar Raó i Follia,
I en clar matí, no lluny de la mar clara,
La meva ment, que de goig és avara,
Em fes present l'Etern. I amb fantasia

-Que el cor encén i el meu neguit desvia-
De mots, de sons i tons, adesiara
Fes permanent l'avui, i l'ombra rara
Que m'estrafà pels murs, fos seny i guia

Del meu errar per tamarius i lloses;
-Oh dolços pensaments!, dolçors en boca!-
Tornessin ver l'Abscon, i en cales closes,

Les imatges del son que l'ull evoca,
Vivents; i el Temps no fos; i l'esperança
En Immortals Absents, fos llum i dansa!
  J.V Foix

Vicent Andrés Estellés, poeta.

Josep Lozano
Victor Pàmies


M'adhereixo a  la crida, convocatòria dels dos blocaires esmentats per a celebrar l'aniversari en un dia com avui del poeta Vicent Andrés Estellés .


POSTAL

     D'ells ahunits surt amor, d'algun acte.
              Ausiàs March.

Arbres de l'Albereda, aquella font amable
que sona entre les fulles, el carrer de Colom,
el carrer de Russafa, i enllà el carrer de Xàtiva.
Caminàvem els dos aquell dia d'agost.
Tu duies un gesmil, distreta, en una mà.
Duies un vestit blanc que cenyia el teu cos.
No gosava tocar-te. Et mirava, només,
amb un amor tan gran com la Seu de Mallorca,
un amor cast i humil, un amor religiós,
amb unes ganes de plorar d'agraïment
perquè t'havia dit que et volia i m'havies
contestat que em volies. Irromperen de sobte
les trompetes de jazz, el carrer de Russafa
tan divers dels neons en els establiments,
alegre de teatres, de cafès i de vida.
Tu duies un fesmil en una mà;recorde
com el vares tallar mentre et parlava jo.
En arribar a casa, el duies a la boca.
http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/estelles/1956-71.html#llibre%20de%20meravelles

http://lletra.uoc.edu/ca/autor/vicent-andres-estelles

No tinc el dia

Algú es pot imaginar un cuiner sense  atuells ni  fogons ? un oficinista sense despatx, sense taula sense ordinador? un fuster sense les eines? un equip de futbol sense equip, ni pilota?

Jo estic acostumada a treballar fent ús de la xarxa, tenim un moodle que és una aula virtual i òbviament sense poder establir contacte amb la xarxa no hi puc accedir per construir els nous cursos...ara estic d'"okupa" en un altre ordinador que miracle! funciona!

Això sí des d'aquí dalt el dia es veu esplèndid, Barcelona als meus peus i el mar a l'horitzó....converses llunyanes que no escolto...avui també tinc reunions , de claustre i després de consell escolar....molt divertit.....totes les actes de les reunions, els avisos, etc ens les envien per correu electrònic....també tenim una intranet per penjar les programacions, documents, actes, un gestor documental....que si no tens Internet  es veuen reduïts al no-res.....ara si em paro a escoltar la conversa, ja sé que és de mala educació però els tinc a dos metres, ni que no volgués els continuaria sentint......de vegades hi ha profes que no desmereixerien pas fent de polítics.....dels polítics dolents vull dir...aquells que miren de fer contactes, de pujar  esglaons i lluir galons  en el seu propi benefici és clar...em regiren el contingut de l'esmorzar....Jo que són massa exigent segurament.....o que tinc mala jeia el dia que no puc dormir  més enllà de sis hores .....

Entre poc i massa