Demà comença un nou curs i per a mi un nou any

Compto els anys per cursos, demà és el primer dia del nou any i igual que l'any passat repeteixo títol de l'apunt però no la vinyeta he dubtat molt quina posar però n'he escollit dos; una mica d'humor va bé....

Fa cent anys va nèixer Màrius Torres

logo i proposta de la Carme
Avui 30 d'agost nasqué a Lleida un home, un poeta, en Màrius Torres. Va tenir una vida curta però intensa. La tuberculosi aleshores no tenia cura i com a molts altres se'l va endur al viatge sense retorn de la mort el 1942.
Si us voleu passar per Centenari Màrius Torres la web dedicada als actes del centenari, de la Paeria de Lleida podreu saber-ne més coses de la seva vida i la seva obra.
Us deixo un poema seu.

EL COMBAT DELS POETES

"Què esperes, esperit distès igual que un arc?"

Joan Sales, Amarint

Poetes, com l'arquer que es dreça d'entre els morts

i, tibant el seu arc, encara espera vèncer,

en el combat obscur per la nostra remença

tibem els nostres arcs amb un suprem esforç.

Sagitaris damnats, la nostra ànima tensa

dobleguem. És la corda dolorosa que es torç

i paga, sota els dits implacables i forts,

el vol de les sagetes amb la seva sofrença.

Com més dur serà el braç i més potent el puny,

els àgils projectils arribaran més lluny

i serà més daurat el vi de la victòria.

I del nostre esperit, distès igual que un arc,

els versos volaran amb un impuls tan llarg

que es perdran en el cel inútil de la glòria.

http://lletra.uoc.edu/especials/folch/mtorres.htm

---

Versió lliure dels Tres porquets

Tal com la Zel ens va proposar per a celebrar els seus tres anys de bloc heus aquí el meu intent de versió del conte dels tres porquets.....per a tu zel....i a veure si us animeu ( el trigèsim aniversari és el 29)
Els tres porquets

En un país llunyà que havia perdut batalles i estava envoltat d'enemics de la seva llengua i la seva cultura....es van esdevenir els fets que ara miraré de contar.....Una fada dolenta i malvada membre d'un tribunal constitucional de bruixots malvats i perversos i amb l'ajuda inestimable de Put Pertot ( pels coneguts es feia anomenar per les inicials) va escampar una ferum que empudegava totes les viles i pobles del país.....No era pudor i prou no....era un gas que estovava les consciències, netejava les butxaques i buidava cervells....i mica en mica la població es va anar emporquin, fins a tal punt que es van convertir ,en una metamorfosi imparable , en garrins, porcs, porcells, truges , verros i marrans....

I el pitjor de tot era que gairebé la totalitat no n'eren conscients que el nas se'ls havia convertit en musell, les cames en potes i les paraules en grunys.....i que es passaven els jorns, menjant i rebolcant-se pel fang.....Mica en mica però alguns porquets començaven a veure-hi clar entre tanta brutícia i van iniciar un procés de desporquinització lent , inexorable i imparable.....van aconseguir aplegar més d'un milió i mig de porcs i truges que volien desfer el malefici i tornar a ser com abans....com abans ? No ! com abans no! volien ser nous humans, volien ser lliures i volien decidir el destí de la seva vida i del seu poble perquè mai més cap bruixa ni bruixot dolent ni cap Put Pertot els pogués sotmetre mai més a cap humiliació.....

A mesura que es reunien i parlaven els grunys iniciaven el camí a retrobar les sil·labes i els mots.....a alguns ja els hi va caure la cua, el musell se'ls va afinar i caminaven dempeus....tornaven a pensar i a sentir com humans lliures ......i van triar tres porquets per dur a terme la gran revolució....El Rec, el Soli i el Deci-dim......al principi el seu propòsit i les seves propostes van ser tot palla i fullaraca i Put Pertot amb una bufada els va esborrar.... No van defallir i el segon projecte el van construir amb canyes i herbes...semblava més sòlid però també va anar per terra.....Actualment , els tres porquets tenen una gernació darrere que també es vol alliberar del malefici i la maledicció  .....cada cop més racionals, més humans i amb quasi gens d 'aparença garrina, estan elaborant un gran projecte, i ja no són només el Rec, el Soli, i el Deci-dim ,no ...no estan sols.....i amb maons fets de fang i palla ( sols no valen res però barrejats la seva duresa és com l'acer) l'edifici de la llibertat  s'està alçant mica en mica sota la mirada torba del Put Pot i els altres opressors.....el conte encara no ha acabat....

POSTS que mai he publicat

En XeXu prenent com a referència un post d'Anna Tarambana ens atia el foc de l'esperit blocaire que tots i totes portem dins i ens convida a fer un post sobre qui som o com ho fem o si ens mirem el món amb ulls i mirall de blocaire empedreït.....l'altre dia dalt d'un tren rumb a una població de la costa daurada  vaig presenciar l'escena d'un revisor demanant els bitllets....i va fer baixar un noi negre que no en duia i tampoc tenia cap euro per pagar la multa per no dur bitllet....almenys no el va retenir ni li va exigir res....bé ,el va fer baixar això sí però ell ja havia avançat unes quantes estacions cap el seu destí...tot va ser prou civilitzat...bones maneres i bones paraules....fins i tot se'm va passar pel cap pagar-li el bitllet però no ho vaig arribar a fer....i em va quedar una mena de rau rau dins.....Ahir o abans d'ahir al metro a l'andana veig passar un pare i la seva filla, amb pinta de turistes, acompanyats d'una dona del servei de vigilància del metro, la noia plorava amargament...vaig pensar ja els hi han pres la bossa! No sé si se'm va passar pel cap escriure-ho aquí...potser sí perquè ho tinc gravat i ara ho he escrit.....alguns cops si que he començat una nova entrada i després l'esborrat perquè no m'agradava o no em satisfeia .....potser podria fer una sèrie de post sobre les mil i una anècdotes dels  transports públics....

En tot cas és cert que des que escric al meu bloc i llegeixo blocs tinc una mirada més per afegir a la col·lecció de possibles mirades i esguards diferents i distintes per veure el món , per observar el món.....no sé si això és esperit blocaire però si dubto deu ser que sóc blocaire....tanmateix...

Sis sis sis

No és un número de telèfon , no és el Número de la béstia que surt a l'Apocalipsi és, segons el compte de blogger la xifra d'entrades, apunts o posts o com es vulguin dir...d'aquest bloc.....

Aquests és l'apunt número sis cents seixanta-sis, en lletra sis sis sis que ben bé podria escriure nos nos nos o per fer més variacions tres sisos ! o tres sís! o un pssssis disfressat ....espero que aquest 666 no sigui un mal averany....si el capgiro surt 999 i tot canvia a nou nou nou quan de fet el bloc ja comença a ser una mica vell o en tot cas ja no és novell....l'onada de xafogor ja m'està afectat el cervell ...sóc tant sensible als canvis climàtics!

Al capdavall deien que els dimonis són els àngels rebels , els àngels caiguts, i a l'infern , orc o avern fa molta molta però molta calor, com avui mentre suo a raig teclejant aquest post número 666....

Definitivament no vaig bé d'ins-piració....

Fa un any i ara.

Just avui fa un any vaig escriure això que anava sobre el pintor Rotko i al final em queixava que només quedaven deu dies de vancances....avui i ara no escriuria que no tinc ganes de tornar a la feina, potser sona estrany però tinc ganes que arribi l'u de setembre.....no és que no estigui bé descansant però vull tornar a l'activitat frenètica , a haver de pensar molt i ràpid, a estressar-me ....a haver de preparar classes ....a fer de tutora , el proper curs faré de tutora dels alumnes d'Integració Social (CFGS), me les hauré d'empescar amb les empreses perquè facin les pràctiques corresponents...iniciaré per tercer curs consecutiu un altre postgrau  ( on les practiques les faré jo) i aquest tenir rols simultanis: professora i estudiant alhora , em permet  veure les coses des de dos punts de vista diferents...anar a una banda i l'altra del mirall....potser paradoxalment vull començar perquè també ho temo...temo si podré fer-ho tot bé, si ho podré fer, si tindré la grapa i la força necessàries....

Dintre de 10 dies centenari Màrius Torres

De Màrius Torres hi ha un poema en especial que conservo entre els plecs del records adolescents , i no sé perquè,  no és ni dels més coneguts ni segurament dels més bons però per a mi té un no sé què que em fascina sobretot el primer vers...M'agenollo en el fons de la meva paraula i també : si el món anés a escola serviria d'exemple....
M'he assabentat que el diari Segre de Lleida ha creat una pàgina web per commemorar el centenari del poeta us la deixo http://www.segre.com/m_torres/

Uns ulls en un retaule [1938]

M'agenollo en el fons de la meva paraula,

infinit de silenci d'uns ulls coberts de pols!

Ulls oberts entre l'or i el rosa d'un retaule,

¿qui, abans que jo, ha tingut aquest somni tan dolç?

Mestre desconegut, ¿veieres o inventares

amb un art infantil i simple de temor,

els ulls, els ulls mateixos de les ànimes clares

que parlen als meus somnis d'un univers d'amor?

Bell àngel somrient, aquesta llum tranquil·la

que més enllà del verm que et menjà la pupil·la

s'eleva, com un càntic, de dins del teu esguard,

si el món anés a escola, serviria d'exemple

a la lenta ironia dels cels de capaltard,

al perfum de l'encens quan ha caigut el temple.

Federico Garcia Lorca

1936

Vent del sud

Notos pels grecs és el déu del vent que bufa ara...vent del sud que porta humitat i tempestes....
El meu esperit ja nota a Notos que s'apropa. El noto  i ho anoto. Prefereixo  la tramuntana que pot ser  empipadora però porta fresca i és seca. Jo tinc una mica humides les neurones i això fa que les idees les tingui remullades .....
Aquest agost no estic inspirada. Potser més pirada que ins.
Què hi farem!

Tota comparació és odiosa

O almenys així diu la saviesa popular, les comparacions...però som humans i és humà establir comparacions...per exemple l'agost de l'any passat malgrat anar-me'n a Budapest una setmaneta vaig publicar molt més que en l'agost actual, potser tinc menys inspiració o és perquè ara tinc obres a l'edifici del costat i ara mateix quan escric això el tremolor del terra m'esvaneix el neguit de la grua,  i els decibels corresponents al Martell mecànic o pneumàtic o com es digui produeix una música de fons gens menyspreable ( l'unic consol és que la SGAE no podrà cobrar res).....L'any passat encara "teníem" Estatut.....ara tenim uns quants fulls de paper mullat .....L'any passat en Joan Laporta era el president del Barça, enguany co-lidera un projecte  engrescador de Solidaritat catalana......l'any passat a l'agost encara no havia rebut la fotocòpia de la fotocòpia de la resolució de l'Ajuntament de BCN on constava com a superat un llarg procés de concurs-oposició que es va iniciar el 2007....ara feliçment ja tinc feina fixa ( i en el context actual  encara pren més valor)......cobro menys que l'any passat però cobro....

Més comparacions : l'any passat vaig fer un viatge a Budapest, com ja he dit, enguany he anat a Girona i a Cubelles i a Barcelona ( però aquí faig viatges interiors....dins meu)....

L'any passat no m'havia enganxat a c@ts i aquest any sí.

L'any passat no tenia 51 anys aquest any sí.

L'estiu passat no vaig participar a personatges itinerants. i enguany ho he fet per partida doble al gener , narració i ,al juliol, poesia.

I les comparacions són veïnes estrafetes de les metàfores. no és aquest mes d'agost més august sinó més angost .....

AUCA

http://tumateix-llibres.blogspot.com/2010/06/joc-destiu.html ens convoca a fer una auca que ja se m'ha encomanat i del virus amable de la xarxa ja m'ha fet llegir uns quants bons retalls....o sigui que m'hi poso...

AUCA dels blocs

Si dubto és que sóc

és el nom del meu bloc.

Va néixer pel febrer

amb desig i deler.

I de res em penedeixo

escric, visc , llegeixo.

Dins la  gran catosfera

hi ha molt bona atmosfera.

I acaba l'auca ara

un xic malgirbada.

Que d'auques no en sé fer

dotze versos en donen fe.

Pors moltes, mare només una

Servidora, entre molts altres defectes i peces fluixes té ombrofòbia que no és pas por ni fòbia a les ombres ni a les espatlles mal escrites sinó una por irracional als aiguats i als trons i llampecs com els d'ahir.....fa de mal dir però ahir vespre em vaig sentir molt aprop del món dels gals personatges d'Asterix sobretot del cap Abracurcix i la seva por que el món no li caigui damunt del cap.....és clar que per mi el món és la la meva particular espasa de Damocles en forma de grua....confesso que em vaig espantar sota la tempesta ( que es veu no va ser res comparada amb d'altres llocs de Catalunya) i ja que acabava d'arribar en tren de tornada d'una modesta i fallida excursió a Cubelles ( fallida perquè l'objectiu principal era visitar l'exposició permanent Charlie Rivel, no va poder ser per que a l'estiu tanquen al migdia ...però en el web a la dreta posava horari de matí a partir del 31 d'agost i com que ahir érem a 12...total que res...tancat i barrat...)....segons com era més aprop d'on viu la meva mare que on visc jo i cames ajudeu-me vaig pensar a demanar asil polític maternal per mirar de pal·liar la meva ombrofòbia....i em vaig refugiar a casa la mare , que de mare només en tinc una, i de pors potser unes quantes....Després va resultar que les tempestes ràpidament es van anar desplaçant a altres indrets però al capdavall ja em va fer mandra i he passat nit a ca ma mare.....curiosa la sensació de sentir-me com protegida, una tornada a la infantesa....dormir on molts anys abans havia estat la meva habitació  (compartida fraternalment que el pis era i és petit)....sentir sorolls oblidats ( cada casa té uns sons particulars i intransferibles) un bategar de llar diferent...reminiscències infantils... avui és divendres i 13 però per sort friggastricaidecafòbia no en tinc....uf!

Nit al tren ( E. Hopper)

Els mots, ja sobrers, s'arraulien a la vora dels llavis. Arrecerats en una cantonada del vagó solitari s'esguardaven de molt aprop i es veien en les ninetes dels ulls de l'altre. La nit els embolcallava amb silenci. El sorollet del tren esmorteïa la música dels batecs dels dos cors que anaven sincronitzats com un duet d'òpera ....ella, amb el barret posat per ocultar el rostre de les mirades, absents ,alienes....ell, amb el barret damunt el genoll per amagar-ne el tremolor lleuger....No era una nit més. No era una nit només. No eren en un tren estaven en una illa de confidències. Sense paraules s'ho deien tot.

9 d'agost 1945 per segona vegada

Si no s'entén la primera bomba....com van poder llençar la segona?  http://ca.wikipedia.org/wiki/Nagasaki

Ironies macabres del destí o la casualitat, aquesta segona bomba atòmica no tenia Nagasaki com a objectiu....i al tercer intent ( les dues ciutats anterior les van salvar els núvols i la boira) havien de girar cua ( se'ls acabava el combustible...-ja podia haver-los esclatat en ple vol!...) o llençar-la....el cel de Nasagaki tenia clarianes....Milers de morts per segona vegada ( el 6 fou a Hiroshima) fa seixanta-cinc anys d'aquell horror....

i encara hi ha morts, cadàvers vivents, ferides que s'han llegat de pares a fills i no es guariran  ....herències de malformacions genètiques...de càncers...

Quan i quant aprendrem del passat?  

Escenari per Ricderiure

 

ricderiure

ens proposa un nou joc literari de regals encadenats aquest cop és un escenari, paisatge, ambient etc......heus aquí el meu:

(potser m'avanço però em quedo de regal l'escenari deLa cambra perduda, de La meva perdició)

H

(Quadre d'Hopper)
Cap negre
Un camí costerut, que s'enfila, lenta però inexorablement, cap a roquissars i penya segats. La vegetació és escassa. Uns quants arbres assedegats i prou. El sol escalfa amb un poder pervers tot allò que troba i fa bullir l'aigua blavosa fins formar-ne escuma .
Desert  de gent, el cap negre s'enorgulleix de la seva dolça solitud....les roques planes i cantelludes, blanques i grises posen obstacles als peus que gosen trepitjar-les ....estan ardents i relliscoses....vores de groc tamisen les escletxes per on s'esmuny l'aigua de mar quan embravida s'hi enfila rabent fins dalt de tot....en equilibri. Integrat a la natura salvatge, un pintor ha plantat el cavallet i pinta, pinta el que veu i el que no veu....sua i les gotes de suor li taquen la camisa entreoberta...l'olor dels pinzells i la pintura el maregen ....El groc, el blanc, el blau i el verd li trasbalsen la paleta ....un toc de marró...més groc potser....L'aire udola entre els rocs. Les pedres callen.

De llibres i de zapping

Ho confesso tinc fins a cinc llibres encetats ....és com si anés mossegant cinc peces de fruita diferent segons el moment i no em decidís a consumar la ingesta....i el cert és que hi ha dos que pràcticament els tinc del tot llegits només en queden unes quantes pàgines és com si em fes pena acabar-me'ls ....o que en el seu moment em va interessar força la lectura però se'm va creuar per davant un altre llibre que se'm va fer més atractiu....

No acostumo a deixar-me els llibres a mitges  ha anat així, això és tot...Us en faré cinc cèntims ( encara que amb la pujada dels impostos hauria de fer-ne un euro :-)), com a mínim....-la calor que m'afecta- 

Un dels que tinc a punt per enllestir és Petits plaers de Jane Bowles vaig per la pàgina 139 , em falten els dos darrers relats, unes 70 pàgines. Una petita joia en forma de narracions curtes.

Un altre que és El error de Descartes un interessantíssim assaig  d' Antonio Damasio , prestigiós i culte neuròleg que parla des de la medicina ( i el que es sap i s'ha investigat ) sobre el funcionament del nostre cervell....té capítols molt tècnics, amb molta explicació neurològica però a mi m'agrada i no es fa pesat de llegir, encara que no és una novel.la i la feina del lector és més laboriosa a codificar i assimilar el contingut....el trobo apassionant .....molt breument diria que Damasio ens explica que el cervell ( la ment és quan pensem sobre el nostre pensament) és inseparable de les percepcions, dels inputs que li ha anat proporcionant el nostre cos a través dels sentits i de les experiències viscudes ....i heus aquí l'error de Descartes que separava el cos de l'ànima ....

Bé doncs encara n'he de llegir cent pàgines i escaig, em manquen acabar els capítols: Comprobación de la hipótesis del marcador somático; El cerebro centrado en el cuerpo i el Posscriptum....però ara a l'estiu buf! 

Les Dones i els dies de Gabriel Ferrater, de fet no sé si compta perquè ja me'l vaig llegir en el seu moment i ara és la relectura pausada de poemes a l'atzar...però també és un del llibres que zappingueixo....

Azarel de Kàroly Pap; me'l vaig comprar perquè l'edició és d'editorial minúscula, que mai m'ha decebut i té uns llibres que són troballes; i perquè m'interessa molt la literatura hongaresa, txeca...Aquest Azarel el tinc veritablement a mitges, a la meitat estic i reconec que em costa fer-lo passar avall....està en castellà i potser és una mala traducció? em resulta un pèl pesat....

I em van regalar no fa gaire com a regal retardat d'aniversari un llibre excepcional d' Stefan Zweig : El món d'ahir. Memòries d'un europeu.....com podia resistir-me a iniciar la seva lectura? Zweig ens parla a través dels seus records i les seves vivències del món que ell va viure, la primera guerra mundial, la segona, el desenvolupament i  l'evolució del antisemitisme a Àustria, la desfeta d'un món que havia sigut relativament estable pels seus avantpassats i que ja mai més ho va ser...Zweig va escriure aquest llibre el mateix any que es va suïcidar, un any abans de la fi de la segona guerra mundial......ara no recordo si potser va ser dos anys abans...el llibre en tot cas es va publicar quan ell ja era mort.

I així estic.....no sé si aparcar temporalment El món d'ahir, que vaig encetar amb delectació i interès....i dedicar-me als Petits plaers i a l'error de Descartes....o descartar-los i dedicar-me a Zweig totalment fins al final i al fons.....

Qui no té feina el gat pentina.....

( bé em puc permetre aquests dubtes lectors si estic de vacances....oi?)

Mes de més divagacions

Aquests dies passejo sovint pels carrers de la vila olímpica i també vora el port....la platja no m'agrada però si m'agrada veure el mar, olorar el mar, caminar....he trobat racons prou amables i acollidors , que no recordava, quan treballo vaig de casa a la feina i de la feina a casa i no tinc temps...m'he pogut asseure i estirar en una cadira de pedra tipus gandula a prop d'un rellotge de sol que lluu la llegenda : temps vertader ....a prop hi ha uns tres o quatre aparells de fer gimnàstica ( i he pensat que està molt bé que qui no pot pagar-se un gimnàs pugui posar-se en forma gratis i a l'aire lliure davant el mar)....a les cadires de pedra hi havia una parella fent-se manyagues, a una altra un noi llegia tranquil.lament i en un dels aparells un home feia exercicis d'abdominals....Just al costat del rellotge de sol una família amb tres crios feia voleiar estels i una d'elles era una gavina ....m'havia oblidat dir que he escrit: passejo , però, en realitat ,camino més ràpid que  no pas passejo...vaig a pas mig ,no gaire accelerat però tampoc a ritme lent i quan duc uns tres quarts alenteixo i potser m'aturo , com ahir i després segueixo el meu particular periple de mirar-ho tot amb ulls de turista....Miro el mar, la mar...veig com els pescadors amb paciència planten la canya esperant que piquin....els peixos...

imatge obtinguda gogle imatges

També descobreixo coses que no m'agraden, en els meus tombs pseudoturístics per Barcelona...com que la llibreria Almirall del carrer Princesa  ha estat substituïda per un forn de pa ecològic...quantes vegades havia entrat i havia parlat amb el llibreter, un home culte, encantador que ho sabia tot o quasi tot sobre religions....Em va saber greu.