 |
| http://ca.wikipedia.org/wiki/Vincent_Willem_van_Gogh#Auvers-sur-Oise |
El 1890 un dia com avui moria dos dies després haver-se disparat un tret al pit ....el recordo posant l'enllaç d'un relat meu escrit el febrer del 2010 a proposta de relats conjunts La nit estelada.
Els grans genis , homes i dones que ens han deixat un llegat excepcional, diferent, especial, en el camp de les arts, de les ciències, de l'espectacle o de l'esport ...molts d'ells i d'elles moren de manera no habitual, la mort no els ve a cercar sinó que la busquen perquè? per força han d'anar de bracet inestabilitat emocional i excepcionalitat? precisament els que fa ser genialitats és el seu estil emocional turbulent? no ho sé ...penso en Alan Turing brillant matemàtic que va contribuir i molt a la victòria del bàndol aliat durant la segona guerra mundial , que es va acabar suïcidant, o en Sylvia Plath poeta i escriptora; en Jesús Rollàn un gran porter de waterpolo....Marilyn Monroe , Amy Winehouse.....massa sensibilitat? no tenien unes bones estratègies d'afrontament de les frustracions de la vida? ja sé que és diumenge , que estem a juliol ...ho sento m'ha sortit això... deu ser la xafogor...
No sabria com explicar-t'ho perquè no se m'interpreti malament...
ResponEliminaPerò més enllà d'inestabilitats emocionals, que és l'explicació més habitual, sento una mena de respecte profund per els persones que han estat capaces de decidir quan volien acabar. No és pas que em sembli bé, ni desitjable, ni res de tot això. però tampoc em sembla malament. Si sents que no et queden objectius o que no t'importen... no sé ... s'ha de ser valent i estar-ne convençut.
Virginia Wolff, Sándor Marai...
Per què? sembla que la raó més habitual és alliberar-se del patiment, sigui quin sigui... mental, físic o emocional.
Que valents, dic jo! Mai no m'han convençut que això era una covardia, tot i que sempre ho he sentit a dir.
No dic que sempre siga així però les turbulències interiors moltes vegades afloren en obres d'art inigualables.
ResponEliminaJo tampoc no seria valenta per deixar la vida per voluntat pròpia.
Més que massa sensibilitat jo diria el segon, que no tenien cap mena d'estratègia d'afrontament a les frustracions i successos de la vida... Per mi no tenen cap mèrit. A vegades em pot arribar a passar pel cap que desaparèixer seria la millor manera d'acabar amb tota mena de sofriment carnal, però...... qui sap si després, en el més enllà, no hi haurà encara més sofriment???? Deixa, deixa.... que aquí estem mitjanament bé! ;))
ResponEliminaBon diumenge Elfree!
jo tinc un imant d'en Van Gogh a la nevera xD
ResponEliminaÉs cert, Elfree, la llista seria llarga
ResponEliminaara penso amb en Pavese o en Ferrater, gent jove i amb cert èxit social que decideixen deixar la festa quan encara hi ha força ambient i possibilitats de passar-ho bé
o en Primo-Levi, que després de sobreviure de jove en condicions extremes, decideix acabar amb tot de gran, quan gaudeix d'una vida plàcida
i després hi ha els que tenen un comportament autodestroctiu, comdemnats a un final tràgic però que no poden fer res per evitar-ho
la complexitat de l'èsser humà
Del tema que proposes no puc aportar res que no s'haja dit. M'has fet recordar, però, una època de la meua vida de què tinc molt bons records, tot i que ara aquests mateixos records m'entristisquen mica. No en posaré imatges d'aleshores, però si el so.
ResponEliminahttp://www.youtube.com/watch?v=tNdYLGAxcWA
El gran Vincent... el meu amic, benvolgut :-))
ResponEliminaEn casos així -responent a la CARME- jo em nego a parlar de valenties o covardies, perquè crec que no es tracta ni d'una cosa ni de l'altre. Jo no crec que en Vincent fos més valent o més covard per haver-se engegat un tret. Jo crec, senzillament, que estava desesperat.
La categoria "valentia" o "covardia" no m'encaixa aquí.
Jo no imagino a Vincent van Gogh reflexionant sobre si ell tenia la capacitat de decidir quan havia d'acabar la seva vida. Jo m'imagino un Vincent van Gogh malalt, trist i desesperat perquè tot el que volia li sortia malament. Un excés de passió en tot el que emprenia, una bogeria (no, no en el sentit -estúpida traducció!! de "el loco del pelo rojo" sinó en el sentit del títol original d'aquella magnífica pel·lícula "lust for life")
Vincent van Gogh no era ni valent ni covard... o a estones podia ser valent i a estones podia ser covard... com tothom... però res d'això té a veure amb la seva mort. La seva mort va ser un "no puc més".
Crec que sí: "massa" sensibilitat, "massa" apassionament per tot... Cor que tenia una foguera en la que ningú volia anar a escalfar-se.
En Vincent necessitava algú que l'estimés, o que li oferís la seva amistat, o la seva confiança... el que fos!!
Tan sols va tenir sempre l'ajut del seu germà... i saber que al germà no li anaven bé les coses, el temor a perdre el seu suport... crec que el va acabar d'enfonsar.
Pot ser que alguna cosa així hi hagi. La pressió i la responsabilitat de saber-se diferent, no gestionar correctament les emocions, perdre les regnes de la pròpia vida per la pressió externa. No ho sé, és possible. Però també hi ha una altra possibilitat. Pot ser que el turment personal els faci ser creatius, cert, però hi ha molta altra gent turmentada que s'acaba suïcidant i ningú no en sap res, perquè són persones vulgars, persones qualssevol. Sabem quin percentatge de la gent del carrer s'acaba suïcidant? El percentatge d'artistes i genis que s'ha acabat suïcidant és més alt que el de persones del carrer? No ho sé, a mi m'apunta a triangle de les bermudes, no és que allà passin més coses, sinó que de les que passen te n'assabentes.
ResponEliminaMassa sensibilitat, massa passió... si és que podem dir el que és o no massa. Per uns s´ha arribat a un limit i per altres és més o menys lluny.
ResponEliminaEstic d´acord amb na Carme quan diu que és una acte de valentia, i de vegades de molta solitud...
Molt bona nit!
per el que hi fem en aquesta vida ni mai que ens en treguin.....i menys fer-ho nosaltres mateixos.
ResponEliminaTambé m'he fet aquesta pregunta alguns cops, però qui sap si hi ha un patró que associi la genialitat amb la inestabilitat emocional. En alguns d'aquests casos hi havia èxit, que potser no va ser ben gestionat. Qui sap.
ResponEliminaEls que decideixen marxar de vegades fallen i després no tornen a intentar-ho, d'altres hi tornen. Cada cas és diferent per desgràcia, perquè trobo trist que algú no tingui ganes de viure, tot i que ho respecti.
Són persones amb un talent indescriptible; de vegades entossudides en objectius massa irreals; d'altres persones que cauen en una profunda depressió per una variació hormonal. La meva cunyada, aleshores, va saltar d'un 6è, deixant una criatura de 5 mesos. Jo no diria són persones vulgars, o qualsevols; són persones d'un nucli familiar, que cau a trossos davant d'aquesta decisió.
ResponEliminaVa per la Carme, la nostra Carmeta!!!
Subscric de dalt a baix el comentari de la Carme, i penso que sí, que la sensibilitat i una cerca manca d'eines per enfrontar-se a la vida, segurament, sovint en són la causa. En qualsevol cas, atrevir-se a jutjar algú que ha decidit acabar em resulta incomprensible.
ResponEliminaEm fa l'efecte que posen un llistó inabastable, però no crec que això passi només amb escriptors o amb els "genis".
ResponEliminaCom va explicar la Montserrat Roig, ella coneixia escriptors que estaven a les antípodes dels personatges que descrius a l'article i fins i tot pagaven les factures.
Carme per descomptat que no pretenia fer cap judici de valor, respecto moltíssim la decisió d'aquells que es lleven la vida , el cas de Marai per exemple segons el que es pot desprendre dels seus diaris va ser una decisió tristament plena de lucidesa ; cert que he fet servir una "etiqueta" massa simple o fins i tot simplista , no he sabut trobar les paraules adients ...en el cas de la Virgínia amb el que sabem ara crec sincerament que si hagués tingut oportunitat de rebre una bona ajuda especialitzada potser hagués alleugerit el patiment i hagués pogut fer front a la vida...només em preguntava si en el cas de persones excepcionals per algun motiu va o no aparellat amb una especial fragilitat ...lamento no haver afinat prou , no haver trobat les paraules, no sé si és valentia o no ho és...en tot cas tot el meu respecte per qui pateix ...i té valentia per afrontar la vida i tots els meus respectes per qui el patiment és tant insuportable que té la valentia d'afrontar la mort ...Gràcies Carme...és quan rebem feed back que ens podem adonar i reflexionar sobre el significat d'allò que hem volgut plasmar, una abraçada!
ResponEliminaNovesflors precisament per això em preguntava si anava associat o no? no sé si hi ha estudis sobre el tema , en tot cas com he dit dalt la valentia la considero en tots dos casos per afrontar la mort i per afrontar la vida ...
Alba he tractat de posar alguna argumentació tampoc sé si pretenc donar explicacions del perquè, eren hipòtesis...suposo que tots tenim de tot i és una qüestió multifactorial.. i potser fins hi tot no hi ha explicacions possibles...
Gregori si la llista és malauradament massa llarga Pavese , Ferrater, Primo-Levi els tres me'ls he llegit i els he admirat i admiro ...en Ferrater havia dit que es llevaria la vida als 50 anys i així ho va fer, hi ha massa interrogants sense resoldre...mentrestant celebrem la vida! la complexitat humana ...
Jpmerch qui més qui menys coincidim quan mirem enrere al passat de cadascú..moltíssimes gràcies pel vídeo amb pintures de Van Gogh!!!
Assumpta en Vicent era una ànima sensible i turmentada ...un no puc més ...estic d'acord amb tu i també amb la Carme , cada persona és diferent ...en Vicent...ara és endebades fer hipòtesis sobre si hagués venut més quadres, si hagués trobat la pau interior... si hagués trobat amor..amistat, comprensió...no ho sé ...hi ha persones que vistes des de fora tenien tot això i finalment han posat fi a la vida.. tot és molt complexe, complicat ...la vida i la mort són les dues cares de la mateixa moneda...
Pons! jo també´en tinc d'imant ...un fragment de la nit estelada!
ResponEliminaXexu el tema és complicat, sobre el suïcidi recordo un llibre anomenat "Plegar de viure" un estudi sobre els suïcidis a la illa de Menorca ...també hi ha estudis que semblen indicar que en cas de guerra els suïcidis baixen i en la postguerra augmenten...hi ha molts factors uns interns i altres externs que poden dur a prendre aquest camí sense tornada ...decisió o desesperació? o les dues coses? cada cas és un món ...el tòpic diu que els artistes semble demostrar una major fragilitat...de vegades potser és així ...també ens podem demanar que és ser fràgil? que és ser fort? Gràcies per la teva aportació!
sa lluna jo em feia preguntes i mai deixaré de fer-me-les ...és una qüestió a la qual , en la meva adolescència i joventut li vaig donar voltes ...i fins ara... he conegut dues persones que es van treure la vida ...no eren conegudes, no eren famoses...si van estar desesperades i desesperançades...
Joan ja ho pots ben dir celebrem la vida malgrat les dificultats i esperem seguir amb ganes de viure plenament !
khalina sí respecte i tristesa...cada cas és un món i és un tema molt complexe tant que lamento no poder abordar-lo amb més matisos, el que si tinc clar és que mai hem de desatendre una petició d'ajuda o d'auxili ...qui avisa se l'ha d'escoltar i atendre...ho dic pel tòpic que qui avisa no ho farà no és cert sempre s'ha d'estar amatent ...de vegades no s'hi pot fer res altres si..complicat, dolorós...
Dafne és dolorós , molt trist, pel qui se'n va i per qui es queda ...persones excepcionals totes ...excés de passió ? excés de sensibilitat? patiment ...sento que t'hagués afectat tant de prop...jo n'he tingut a la vora dos...el germà d'una bona amiga ...una companya d'un grup feminista al que vaig pertànyer fa moltíssim temps... el patiment de vegades no es pot o no se sap com suportar...
Ferran res més lluny del meu propòsit jutjar mai .. tots els meus respectes i el meu afecte ...
rafel és cert ...cada persona, cada cas...tema sensible, controvertit, complicat complexe... de vegades aparentment no hi cap causa "visible" va per dins...cerco respostes i potser mai les tindré ni les tindrem...
Jo sempre m'ho pregunto: què els ha dut a dir prou, ho han pensat molt o ha sigut un instant d'impulsivitat? tenien por de la mort? eren persones fràgils o per contra massa fortes? ... moltes preguntes que mai podrem respondre. Sempre he pensat que la majoria d'aquests artistes eren infants terribles, amb un alt grau d'autoegixència, perfeccionistes i amb poca autoestima. Però qui m'ho pot confirmar? Totes les reflexions que feu més amunt em semblen vàlides, més o menys lògiques. La veritat única és la mort.
ResponEliminaJa ho heu dit. És complicat i cada cas és diferent. No m'atreveixo a jutjar la valentia de viure o la de morir de les persones que pateixen, però en el cas de la meva millor amiga crec que va ser producte de la depressió que patia.
ResponEliminaQue sigui un famós, un geni, o un artista no crec que necessàriament vagi de bracet amb inestabilitat emocional. Això ho pot patir qualsevol.
Recomano la lectura de
"Delicioso suicidio en grupo" de Arto Pasilina. Una visió optimista d'aquest tema.
Una abraçada
PS: Content de retrobar-te ahir, i d'escoltar-te ;o)
Sílvia sí el tema és prou complicat i hi ha massa interrogants tens raó la mort és el final segur de tothom , esperem que trigui encara uns quants anys ...una abraçada!
ResponEliminafra Miquel el plaer de retrobar-te i que escoltessis...xerro molt...veig que tu també has patit i viscut de prop una mort així, ho sento, buscaré aquest llibre que dius gracies pel comentari i per la visita i també per les teves aportacions...abraçada!
Jo tampoc sabria dir si és un acte de valentia o tot al contrari. Són decisions molt difícils de prendre i també d'entendre i crec que només un ho pot valorar en la seva pell.
ResponEliminaEn els personatges famosos no crec que els hi provoqui ni la extrema sensibilitat, ni inestabilitats emocionals, ni pressions externes. Les d'aquest personatges ens arriben a tots precisament perquè són famosos però hi ha molta gent, molta més del que ens pensem, que també acaba així i són anònims. Cada qual té la seva vida tumultuosa i les seves raons per afrontar-las o no.
Més val que no ens hi haguem de trobar en una decisió d'aquestes.
Gràcies Laura per la teva aportació...hi ha molta gent, persones que per alguna o altre motiu decideixen que no volen viure més , la veritable raó la tenen ells i elles en la seva més pregona intimitat ...jo em preguntava per l'associació excepcionalitat artística o cultural o científica i mort voluntària.... i si val més que no ens hi haguem de trobar...
ResponElimina