Assaig de càntic en el temple. Salvador Espriu

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que s’en va del seu indret”,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu

Sovint hi ha molt de talent amagat

UT SAEPE SUMMA INGENIA IN OCULTO LATENT

Pensaments de 450 centímetres cubics

El donant feliç 1966. Magritte.

Aquest , millor dit ,el vídeo anterior, correspon al post o apunt número 450.... I quan vaig a donar sang em treuen 450cc....O sia que,encara que sigui absolutament desmesurat i histriònic, tots aquests apunts equivalen a una bossa de la meva sang.( enlloc de sang dono paraules) ...Escriure m'és vital. Sempre ho he fet, sigui amb pretensions literàries, poètiques o personals....escric fonamentalment per a mi però en decidir-me a engegar aquest bloc és obvi que ja no només és per a mi sinó per a tothom que vulgui llegir el que hi poso. I estic satisfeta. A la dita blogosfera , de moment, només m'he trobat satisfaccions, les persones que deixen comentaris són amables, afectuoses....No sé si puc anomenar-les amics, amigues...una mena d'amistat virtual que seria inclassificable, des del punt de vista "normal" perquè molt sovint desconec fins i tot el nom real...i no té la més mínima importància....enlloc de parlar ens llegim, enlloc de veure'ns ens llegim...A allò de amics, coneguts i saludats crec just afegir una nova categoria: amics i amigues llegits!! amics i amigues comentats! I voleu que us digui una cosa? No desmereixen , en absolut, les amistats del món no virtual. I al capdavall , no és tan real aquest món com l' altre?

FINAL (Joan Brossa) cantat per Miquel Poveda

http://www.youtube.com/watch?v=dKe_vx1VWZs

Avui fa 34 anys el franquisme va afusellar-ne uns quants

Avui fa anys de l'afusellament de Juan Paredes Manot "Txiqui" va ser el 1975 i va ser una de les últimes sentències de mort dictades pel règim franquista ( el mateix dia a Burgos en van afusellar quatre més).... Van tenir sort de ser afusellats i no matats a garrote vil com el dissortat Puig Antich...Estic totalment en contra de la pena de mort. Ho escric perquè no oblidem. Ara es vol presentar el franquisme com una etapa "amable" i d'amable no ho va ser gens: afusellaments, garrote vil, tortures a comissàries i presons, repressió i més repressió...No hem d'oblidar.

Horitzons blaus

Horitzons? Samarretes de colors a franges?
La inspiració em nega i m'ofego en un cel blau...
Millor deixem que l'ull contempli i calli....

Un poema de quan tenia 20 anys

Fes-me un buit a l'espai
que no acabo d'omplir
així serà més ample el si
que ocupi la buidor.
Perquè seré inici del teu somiar
haurà de ser el destí
qui escrigui la tardor
la caiguda i l'esglai

EL valioso tiempo de los maduros

Hopper.Excursion into philosophy

EL VALIOSO TIEMPO DE LOS MADUROS Mensaje de Mario de Andrade (Poeta, novelista, ensayista y musicólogo brasileño) “Conté mis años y descubrí, que tengo menos tiempo para vivir de aquí en adelante, que el que viví hasta ahora... Me siento como aquel chico que ganó un paquete de golosinas: las primeras las comió con agrado, pero cuando percibió que quedaban pocas, comenzó a saborearlas profundamente. Ya no tengo tiempo para reuniones interminables donde se discuten estatutos, normas, procedimientos y reglamentos internos, sabiendo que no se va a lograr nada. Ya no tengo tiempo para soportar absurdas personas que, a pesar de su edad cronológica, no han crecido. Ya no tengo tiempo para lidiar con mediocridades. No quiero estar en reuniones donde desfilan egos inflados. No tolero a maniobreros y ventajeros. Me molestan los envidiosos que tratan de desacreditar a los más capaces para apropiarse de sus lugares, talentos y logros. Detesto, si soy testigo, de los defectos que genera la lucha por un majestuoso cargo. Las personas no discuten contenidos, apenas los títulos. Mi tiempo es escaso como para discutir títulos. Quiero la esencia, mi alma tiene prisa... Sin muchas golosinas en el paquete... Quiero vivir al lado de gente humana, muy humana. Que sepa reír de sus errores. Que no se envanezca, con sus triunfos. Que no se considere electa, antes de hora. Que no huya de sus responsabilidades. Que defienda la dignidad humana. Y que desee tan sólo andar del lado de la verdad y la honradez. Lo esencial es lo que hace que la vida valga la pena. Quiero rodearme de gente que sepa tocar el corazón de las personas…. Gente a quien los golpes duros de la vida le enseñó a crecer con toques suaves en el alma. Sí, tengo prisa, pero por vivir con la intensidad que sólo la madurez puede dar. Pretendo no desperdiciar parte alguna, de las golosinas que me quedan … Estoy seguro que serán más exquisitas, que las que hasta ahora he comido. Mi meta es llegar al final satisfecho y en paz con mis seres queridos y con mi conciencia. Espero que la tuya sea la misma, porque de cualquier manera, llegarás..."

Entre les trous de la memorie (Dominique Appia)- conegut gràcies a l'Alexandre

Dins el somni de la memòria i la memòria del somni somio que el mar m'entra per la porta oberta de l'habitació....la llar de foc, gelosa, de les paraules que mai podrà escriure les crema ,per fer-les cendra, per engolir-les amb ànsia . La meva infantesa, per partida doble, el meu jo i l'alter ego, juguen i contemplen tot allò que ja no és ni serà perquè només viu entre els forats del record. La torre de pisa ja no s'inclina. El cap tallat d'un cap gros de conte resta amatent del que faig i dic , amagat rere capes de pintura transparent. Un globus aerostàtic s'enlaira en el passat i em porta a tots els cels que col.leccionen moments, i des de dalt dels turons contemplo deserts humits de llibres llegits i per llegir. Tres- cents seixanta-cinc contes de tres-centes seixanta-cinc paraules justes que ixen d'una terra de llibres il.luminen amb un fanal blau una sortida digna. El racó de la solsida després de l'esllavissada ha deixat un rastre de roques i minerals, i pedres precioses que em deso al calaix de sastre amb dues coses més sense sentit que no tenen nom.Totalment a favor de la pintura ,em moc entre l'aroma de coses i estris d'escola, un munt de diccionaris, gazzophilacium i frases fetes enmig de pous de paraules que tenen secrets, fins i tot per a mi....Hi tens un racó dalt del món ,em dic ,mentre glops de sal i d'aigua de mar entren sense picar a la porta perquè és oberta tothora...Ai qui tingués d'ivori un didalet i poguès caminar com Pessoa sota la pluja! Relats conjunts i relats desconjuntats s'estenen pel mosaic sense rajoles i el nen i la nena que vaig ser, els nens que ja no sóc...juguen llegeixen flames i contemplen globus que se'n van per les finestres sense finestrons, sense cristalls....qui fos un bocí de lluna!
Entre els forats de la memòria no se'm fan escàpols oxímorons de deserts humits. Calaixos de sastre on caben didalets i coses sense sentit a la llum d'un fanalet...blau, perquè cal entre els forats del record col.leccionar els bons i els mals moments. No heu plantat encara plançons de bajoquetes al vostre hort? Entre els buits de memòria creixen i decreixen imatges i mots, cors i ànimes tendres...i tardors blaves com taques de tinta....
És potser el destí qui baralla les cartes? doncs juguem-hi! Siguem audaços com Aquil.les . Encara estem a temps d'entrar a Troia.

Aíxi d'estirats

Així d'estirats, així de prims, estilitzats com éssers irreals ....gairebé levitant. Dins una mena de metro de disseny que no ens porta enlloc...on anirem? qui som? què som? Som potser el somni o el mal son d'algú , algú que és qui ens somia ?

El fumador. Relats conjunts

Part de mi treu fum i part de mi treu foc, a còpia de fum tinc els dits grocs i els pulmons negres, la pell s'agrisa i perd l'antic color entre groc i grisós-rosat. El metge m'ha prohibit que segueixi fumant. Serà ben difícil deixar de fer-ho perquè fumo des que vaig néixer...des d'abans de néixer si vull ser més precís. Quan els meus pares em van engendrar, tot just després es varen fumar un cigarret, Ducados ell i Lucky , ella.

Ma mare va deixar de fumar gairebé del tot durant els nou mesos que hi m'hi vaig estar dins... però el meu pare cada dia que passava fumava més i més i és clar, ma mare respirava ,i jo també ,el flaire del Ducados a tothora. En el moment del part , el metge i les infermeres que atenien a ma mare...em van deixar uns minuts per sortir a fumar-se un cigarret i el meu pare que era al passadís no va parar de fumar ni un moment ( Pot semblar estrany ,vist amb els ulls d'ara ,però vaig arribar al món en un hospital especial on era permès fumar).

En lloc de biberó em bevia preparats d'aigua amb unes gotetes de nicotina i així anava creixent i fent-me gran amb un color de pell entre groc i gris i el fum sortint-me a raig per les orelles i per la boca....Ara que ja tinc una certa edat incerta i ja m'hi he acostumat, resulta que aquest poca-solta de metge de la lliga antitabac em diu que deixi de fumar. però com he de fer-ho? Si és la meva vida! si és la meva raó de ser !

M'he guanyat la vida, i bé per cert, fent d'home-fum anunci per diverses marques de tabac. Fins i tot he treballat al circ traient foc com els antics dracs de conte. És cert que no sóc com els altres ...tinc un color diferent i tot jo sóc fum i flames...però senyors, senyores, quina culpa en tinc de ser diferent?

Així comença el nou curs

Ens calen sabates i anem amb espardenyes...
Ens volen fer córrer i no ens deixen ni caminar...
Ens diuen que què volem i després ens ho neguen
Ens diuen que volem i ens tallen les ales
Ens diuen que programem i ells ens desprogramen
I tot es fer volar coloms i foc d'encenalls.
Tanta roba i tan poc sabó! i tant neta que la volen!

Les fulles mortes

Magritte Illa del tresor

Una allau de fulles mortes em cauen damunt i el seu lleuger pes em fa trontollar l'ànim.
Algunes porten imatges d'un passat oblidat, altres esbossos de projectes de futur. Com he escrit altres vegades ni passat ni futur tenen una existència tangible perquè notem només l'experiència del present....allò que sóc i qui sóc ens ho hem de construir i reconstruir diàriament.
Les fulles mortes cauen al terra perquè estan mortes....les fulles vives estan ben arrapades a les branques....Quan cau una fulla i davalla fins el terra dels nostres somnis, de les nostres realitats ( qui ha dit que només n'hi ha una, de realitat?) es perquè n'ha de néixer una altra .....I així, en els nostres cors quan una relació s'extingeix, quan un antic foc s'apaga és perquè n'ha de néixer una altra...( no necessàriament en el mateix espai-temps, és un dir metafísic) No som un magatzem de relacions que s'han de tenir desades, costi el que costi, s'ha d'acceptar que les interaccions personals no són sempre com voldríem ni ho poden ser i Déu mon guard que fossin com voldríem! Anem i venim....tot és transformació i canvi....No hem d'acceptar ni mantenir una relació, ni amistosa ni amorosa ni laboral (això si podem evitar-ho, és clar) que no ens faci créixer a nosaltres i a les altres persones....Prou de relacions tòxiques! Si volem enverinar la nostra vida ja tenim la contaminació, el tabac, l'alcohol i altres, els medicaments i els additius químics....Relacionar-se és difícil, és complicat i requereix mútua comprensió, certes dosis de tolerància ( en el bon significat de la paraula) compromís i lleialtat, sinceritat i reciprocitat.
Hi ha gent que creu ,erròniament ,que per què li has dit ,educadament, bona tarda ,ha passat a encapçalar el rànquing de les teves amistats....Hem de trobar la justa mesura, o desmesura, però, en tot cas, hem de saber llegir en el llibre de la vida i distingir clarament qui és amic-amiga i qui és conegut-coneguda o només saludat ( tal com deia Josep Pla, i que consti que no és sant de la meva devoció). Interpretar correctament o millor dit de manera adequada al context, és un aprenentatge que fem des de petits. I no és fàcil perquè tendim, en ocasions, a auto enganyar-nos. Amicus certus in re incerta cernitur.

En Pep del mas (conte per 365 contes)

Avui surt el meu conte a 365contes i el poso aquí també:
conte número 105

En Pep viu sol amb un gos cec i vell. Al mas hi té de tot. Viu sol com vol i com pot. De nit es pren un got de vi dolç com la mel I més tard clou els ulls I dins la ment ho pot tot. Sent el so d’un plor prim com un fil d’or, el plor de la mar que és lluny del tros i ell la sent i sent el gust de sal i sap que la mar és un com un llac gran ple de cel, de sol i de sal . Es beu un glop de vi i va fins el llit i dorm.

Un jorn més que a poc a poc, lent el pas i fi el gest fa del món un món nou.I ell ho sap, riu amb els ulls com qui se sap ric ,tan ric com un rei i tan vell com el temps. Amb pas las va fent el viu, no sent el pes dels anys ni se sent pas sol. Ell viu com vol, ell és un rei , el rei del mas del pi verd.

No diu mai un mot , no té amb qui fer un rall, bé a cops amb el gos hi té com un joc : el gos fa bup i ell diu prou…En Pep fa un mos quan el sol es pon , pa amb sal , un xic de col, un poc de llet…És prim i fort , és de cor tou i bla com un be , mai ha fet mal, no sap què és.

En Pep sap que té sort, és fort, té un gos cec i vell. El mas és seu. Té un pou i tot. Té vi. Té un rusc i té mel. Sap que ho té tot. El seu temps és un temps tot seu, cap torb el pren, cap trau al cap ni cap cop al cor….fort com un roc, dolç com la mel. I sap que la nit i la ment el fan rei de la mar que és lluny del mas i prop d’ell quan clou els ulls i la veu, i la sent.

Ho té tot, en Pep.

En el camino. Benjamín Prado

En el camino
Han pasado diez años y es un día de invierno.
Tú caminas por las avellanedas
y vas junto a esos sauces amarillos
que avanzan por los ríos con luna.
No será como ahora, no tendrás veinte años;
la nieve irá acercándose a tu casa y el aire verde moverá en tus ojos sus bosques de cristal y de silencio. Recuérdalo, hubo un río.
Los árboles vivían en el imán del agua.
Por la noche, escuchábamos gotear en las sombras
la canción de los búhos.

Y, luego, la corriente se llevó nuestras caras.
No sabemos a dónde. No sabemos por qué.
Aún estamos aquí.
Pero, de pronto, han pasado diez años
y tú y yo somos dos desconocidos.
De "Un caso sencillo" 1986 Benjamín Prado

El dibuix és de Hopper

Sentiments

Al fossar de les moreres no s'hi enterra cap traidor

Avui fa 295 anys que Barcelona i Catalunya foren derrotades després d'una resistència heroica i aferrissada...A partir d'aquí repressió i acarnissament contra la població, la cultura i la llengua. El cap del general Moragues va restar penjat durant 12 anys per escarni públic i recordatori per tothom...
L'Onze de setembre és el record d'aquesta aferrissada resistència a l'invasor....Després segles i segles de travessa en el desert fins la Renaixença....cultural i política.....Els primers intents tímids de recuperar institucions i autogovern : la Mancomunitat....l'estatut de Núria retallat convenientment per l'estat espanyol i del que va quedar sorgí L'estatut de 1932...en plena República espanyola....el 1934 guanyen les dretes i fan el de sempre: empresonen en ple tot el govern de la generalitat ( i com que les presons estaven tan plenes, les havien omplert de gent d'esquerres, de catalanistes..etc el buc Uruguai fou utilitzat de presó per empresonar Lluís Companys i tots els membres de la Generalitat) arriba l'esclat del front popular el 1936 .....el govern de la Generalitat és alliberat i restablert...i què va passar? Un individu patibulari de talla curta, general militar Franco decideix alçar-se en armes i declarar una guerra contra els govern legítim de la república....milió i escaig de morts... tortures, empresonaments, exili , repressió durant 40 anys...intent enèsim d'anorreament de la cultura i llengua de les persones catalanes, basques, gallegues....al capdavall de tot allò que era diferent....
I per finalitzar aquest intempestiu i superficial recorregut ràpid per la història....direm que bla bla bla....la mort del dictador....la mal anomenada transició política ,( de la qual no en sabem de la missa ni la meitat)....L'estatut de 1979......la involució del 1981.....Segle XXI: nou estatut 2006, un president de la generalitat "nouvingut" (eufemisme que ve a dir que ens va venir de nou)....M'he saltat moltes coses i arribem al dia d'avui: CRISI econòmica brutal....l'estatut del 2006 "congelat" des de llavors al TC ( que no és el teatre català sinó el tribunal Constitucional)......escanyament financer....
He llegit al diari que en una comissaria una dona d'origen sud americà , catalanoparlant ,que feia cua per fer el DNI del seu fill va ser no gaire ben tractada pels policies...ja que, pobra dona, va gosar parlar en català pel mòbil...i enlloc del DNI ara té una denúncia contra ella .....Insòlit però cert.
Aquest apunt m'ha sortit així a raig....com que de mena sóc tossuda ...i el canguelo de l'estat espanyol per la consulta d'Arenys i de Seròs ....això és que no té ni nom....
Perquè ens tenen tanta por? Si almenys la féssim servir en contra d'ells?

Finestra

A través d'aquest quadre,pintura, per a mi: una finestra blava amb la vora congelada d'aigua de mar sense sal....veig un horitzó també blau. Blau i negre com la nit quan es fa fosc el cel. Blanc com l'escuma del mar. Blanc com la boira. Blanc com un núvol de cotofluix. Veig un passat que ja no existeix perquè ja ha passat. Veig un present que es fa borrós i es difumina....No sé què hi veia el pintor. No sé què mirava. No sé què sentia quan el pintava ni quan el va acabar de pintar...Veig un salt d'aigua que cau esclatant d'alegria i vol esquitxar-nos. Només veig i no sé què veuré quan miri.

Rotko

Ahir em vaig comprar un llibre de la Taschen sobre Rothko.

Markus Rothkovich ( després Mark Rothko)
Deixo que parli ell mateix: " Un quadre pren vida davant la presència d'un espectador sensible, i en la seva consciència es desenvolupa i creix. No obstant , la reacció de l'espectador pot ser letal.
D'això ve que el fet de portar un quadre al món constitueixi un atreviment descarat i cruel. ¿ Quantes vegades no patirà danys permanents causats per les mirades de la gent vulgar o per la crueltat dels impotents que desitgen d'allò més traslladar la seva infelicitat a tot el que els envolta?

Uf! Déu n'hi do! Això és pura i dura filosofia....concepció de l'art...de la vida... Rothko es va suïcidar a New York el 25 de febrer de 1970.

Totes les baranes dels teus dits

Em permeto la llicència de copiar un post de Jesús.M. Tibau amb informacions sobre la volada que està agafant el llibret sorgit gràcies a la seva iniciativa i a Petròpolis...

És fantàstic tot plegat!

Totes les baranes dels teus dits, no para

El llibre col·lectiu Totes les baranes dels teus dits, que va sorgir d'una iniciativa d'aquest blog, i que es pot baixar o llegir en format digital de forma gratuïta gràcies a l'edició de Petròpolis, no para de cridar l'atenció dels mitjans.

Avui apareix un article al suplement de Tarragona de La Vanguardia, i també n'ha sortit una ressenya al número 106 de la revista cultural Públics. A més, al Jaume Llambrich, cos i ànima de Petròpolis, l'han entrevistat a Altafulla ràdio. Si voleu veure totes les repercussions al següent post on les recullo.

També us avanço que Totes les baranes dels teus dits es presentarà a la Llibreria Catalònia de Barcelona, el 21 d'octubre, en companyia del llibre pare i/o mare, A la barana dels teus dits, i del meu proper recull de contes. (copiat de :http://jmtibau.blogspot.com/) autor: Jesús M. Tibau

SENTIR....

Remenant paperassa i paperam m'he topat amb un poema que vaig escriure el 2006 i el copio aquí per a compartir-lo.


Sentir que sents
Sentir que escoltes
Que t'amagues
Que et busques
i no et trobes.
Que no hi ets
Que et converteixes
lentament en un cuc lent.
Que no saps dir
el pas del temps.
Que no mires
els rellotges
que no t'importen
mesures ni hores
Sentir que sents
Sentir que escoltes
Que calles coses
Que et vénen silencis
de més enllà de l'infern.
Que no saps quina
barca et durà al llac.
Sentir que sents.
Darrers viatges.
Sentir que escoltes
Calladament.

Segon dia: Desaparicions

La nova instància educativa, no diré el nom però en transcric la definició: és una entitat amb personalitat jurídica pròpia constituïda per una entitat local i altres entitats públiques per tal d'establir i gestionar serveis públics, que ens mana, i ens mena , s'estrena amb diligència en el noble art de la prestidigitació: ens ha fet desaparèixer bona part dels companys i companyes interines que formaven part de l 'equip docent del nostre institut. De moment , els ha despatxat. I el curs comença el 14. Vaja ,és com si de sobte a l'equip de futbol del Barça, per exemple, els fessin acomiadar la meitat de la plantilla i haguessin de jugar el diumenge amb només el porter i quatre jugadors més.....contra un equip d'onze, és clar. I els diguessin : no us amoïneu ja us enviarem uns altre jugadors que no han jugat mai amb el vostre equip ni tampoc us coneixen.
La lliga l'heu de jugar com sempre, feu veure que hi sou tots.... És clar que potser és que són de la broma...i feliçment un dia encara per determinar, que esperem que sigui abans del 14, ens tornen les persones desaparegudes.....
Esperem que no sigui una vil conxorxa per fer front a la possible epidèmia de grip A ( com menys personal menys baixes)

Primer dia

Estem reunits per parlar de si ens reunirem demà per decidir si ens tornem a reunir per programar la propera reunió.