Ahir vaig tenir una altra sessió del Post Grau de Teràpia de grup....és de 10 a 18,30.....les darreres tres hores una psicòloga que treballa o ha treballat a la clínica del dolor de Can Ruti ens explicava.....hi ha dolors crònics insuportables, no podem ni arribar a ni imaginar-nos el que li canvia la vida a una persona que cada dia de la seva existència es lleva amb dolor i aquest segueix tot el dia i la nit.....El dolor ocupa tot l'espai vital de la persona i a part de l'intens dolor físic el patiment psicològic també és brutal....La professional mencionada va venir acompanyada d'un home que té una síndrome estranyissima, crec que va dir que és l'únic a tot Catalunya i potser a l'estat ,que la pateix....tot li va venir a causa d'infart del tàlem , una part del cervell, té uns dolors d'un nivell altíssim en una part de la cara, la mà i la cama....Els dolors són definits com si li estiguessin tallant un dit, per exemple....Moisés ens explicava com al principi no sabia ni entenia el que li passava, creia que s'estava tornant boig o dement....va tardar uns mesos, encara va tenir sort , perquè algun metge podés diagnosticar i posar nom al seu cas....ens explicava com ell era un executiu d'alt nivell amb un sou i un càrrec important, actiu......ara ha de viure de la pensió d'incapacitat permanent...ens va contar com va pensar de tirar-se a la via del tren perquè notava que ja no era persona, que tot havia canviat , que els dolors que patia li feien el dia a dia insofribles.....Va ser impactant i emotiu sentir-lo parlar. Per posar un altre exemple d'un dolor que no podem ni arribar a concebre...els llençols prims i lleugers damunt el seu cos els sentia com tenir milers de vidres trencats i lacerants que se li clavaven....Em va saber greu no poder escoltar-lo fins el final....me'n vaig haver d'anar abans. En el meu cervell ressonen encara les seves paraules....i unes en concret: els psicòlegs no ens podeu treure el dolor però podeu rebaixar el sofriment.....
Fa poquets dies vaig anar a veure a una persona que m'estimo moltíssim i li vam muntar una mena de tendal amb unes betes (lligades a les baranes del llit) perquè els llençols no li toquéssin el cos i no deixés de sentir-se abrigada.
ResponEliminaEl dolor és terrible; del físic, cadascú té el seu llindar (diuen, diferent). Però segur que hi ha llindars difícils de viure'ls. El dolor físic, porta i va de la mà, també, d'altres dolors.
Jo no sé si els psicòlegs poden rebaixar el sofriment. No crec que se'ls pugui demanar això. Però potser si que poden acompanyar.
I és potser, el poder posar-nos en una pell (tot i que imaginària) que alleuja -ni que sigui una bri- el dolor.
Hi ha moments ben impactants!
una abraçada, Elvira!
Suposop que es terrible una abraçada molt forta.
ResponEliminaTrobar-te amb algú que té tant dolor és molt complicat, jo m'hi he trobat molt òc amb pacient amb dolor crònic i fibromiàlgies, però m'hi he trobat.
ResponEliminaEn aquells moments he maleït no saber més d'hipnosi, que crec que és l'únic mètode psicol+ogic que els pot alleugerir una miqueta, però fins i tot sense saber-ne massa, els pots donar unes eines que rebaixen una mica el patiment, com diu el Moisés.
Que dur ha de ser, no m'estranya que tinguin idees de tirar-se a la via del tren i finalment això que apunta l'Striper... no poden ni deixar-se abraçar i això encara és més trist.
La gent que no ho patim no ho podem entendre, però si una cosa no hem de fer mai, és menysprear el que pot fer el dolor amb una persona. Jo vaig conviure una temporada amb algú que patia dolor crònic i en prens consciència, però mai, però mai, pots posar-te en el lloc d'aquesta persona. No és imaginable. Tant els psicòlegs com la gent que hi conviu han de fer molta feina, i si bé no poden rebaixar el dolor, és cert que poden ajudar a viure'l d'una altra manera. Però és difícil.
ResponEliminaés terrible que la vida pugui arribar a ser tan difícil per alguns, no sé m'acudiria res més que mirar de fer-los costat com es pogués, encara que poc, d'alguna cosa serviria....
ResponEliminaUna abraçada,
El que ens expliques és terrible.
ResponEliminaNo em puc imaginar el sofriment de la gent que pateix dolor crònic. Se’m fa un nus a l’estómac. És d’admirar tota aquesta gent que ho pateixen i tenen la valentia de seguir vivint i d’anar endavant.
*Sànset*
Tinc dues amigues que pateixen dolors. A una li han diagnosticat fibromiàlgia i l'altra encara no sap el nom dels seu dolors.
ResponEliminaDe vegades m'he esgarrifat veient-les o escoltant-les. El pitjor de tot és que no les pots consolar ni alleugerir-los el seu patiment.
Aquestes i altres coses m'han ensenyat què és en realitat viure...
Si la salud es torça la felicitat és quasi impossible. Si a més la salud es torça i el dolor n'és el principal ingredient i no hi ha solució possible el millor és pujar a un pont ben alt i llençar-te o bé fer-te yonky i punxar-te heroïna cada dos per tres! La psicologia no crec que serveixi de res. La psicologia serveix com serveix el tarot, coses de bruixotes i poca cosa més!
ResponEliminaSuposo que després de llegir aquest post estci més d'acord que mai amb allò que LA FELICITAT ÉS LA FALTA DE DOLOR.
ResponEliminaUn dolor que s'agreuja amb un simple contacte amb llnçols ha de ser una tortura...!!
Una història impactant. És dignes d'admiració una persona que, malgrat el seu patiment, decideix seguir vivint en aquestes condicions.
ResponEliminaAixò, d'alguna manera, ens ha de fer reflexionar també en valorar tot el que tenim i com vivim...
Moltes gràcies pels vostres comentaris:fanal blau, Carme, Stripper, Xexu, lolita lagarto, Pilar, Sànset,Noctas, Mireia, Joanfer veig que molts de vosaltres té o ha tingut contacte amb algú que patia o pateix dolor crònic...Els qui pateixen dolor viuen una tortura constant cada dia i nit de la seva vida i s'ha de tenir molt coratge per seguir vivint i fruint , fins i tot, de la vida...en aquestes dures condicions....
ResponEliminaNo ens adonem del que tenim fins que prenem consciència del que significaria perdre-ho.
ResponEliminaI a vegades ens queixem per coses tan poc importants!!
Jo també vaig conèixer un noi. Era un company de feina, tots dos donavem classes i ell era el professor d'informàtica. Va passar de tenir una vida normal, com la immensa majoria de la gent, a una fibromialgia amb uns index de dolor altíssims...
Gràcies Assumpta pel comentari és cert que no valorem prou tot el que tenim...i som persones afortunades al capdavall
ResponEliminaTreballo en Salut Mental, no afegiré ni una coma al que has dit a la teva reflexió final.... Petons reina, i a cuidar-se :)
ResponEliminaUn post realment molt interessant. Una de les coses que més temem a la vida és el dolor...
ResponEliminaGràcies Cris ...coses2 el dolor pot destrossar la vida..
ResponElimina