Relats conjunts Proposta de desembre
No sé quan va començar....no puc precisar el moment exacte de la nostra trobada, de l'instant en que les nostres mirades van creuar-se i tot un oceà d'emocions es va revoltar aixecant onades grans com tsunamis....t'apropaves amb mi com un cadell enjogassat i t'allunyaves amb el mateix esperit lúdic que t'havia fet apropar .....Al cap d'estona de no estar aprop s'iniciava altra volta l'ansietat de tornar a ser un enlloc de dos.....fusió total i pèrdua de límits i identitat que aleshores ens semblava fantàstica ....
La relació va anar fent-se més i més estreta....vàrem deixar en el camí altres persones i altres amistats que alienes a la nostra perfecta illa d'amor no ens entenien....el cercle cada vegada era més intim, la dependència emocional es vestia amb l'abric de l'amor, un amor malentès i mai no aprés que com una taca d'oli tacava tot allò que tocava convertint-lo en líquid ....sang liquada .....allò no era possible ....no anava bé....
Per això quan em van fer aquell encàrrec diferent , lluny , a una altra ciutat , vaig creure que m'aniria bé per poder respirar, per treurem una mica el pes del teu, del meu ,amor presó , vaig sospirar i això em va alleugerir.....
I havia de ser aquella cara, una cara impossible i malgirbada, caricatura exagerada del teu rostre, amb uns llavis inflats i asimètrics la que em duria la pau i el trencament del nostre nexe umbilical .....Vaig titular l'escultura : La cara de Barcelona.....però jo per dins sabia que el veritable nom era un altre: El rostre de l'amor-dependent !
L'amor dependent i possessiu, és una cara molt trista. Sort de la fugida cap a altres rostres...Encara que sigui penós l'haver de fugir.
ResponEliminaUn relat amb un desenvolupament inesperat, que no et permet sortir si no el llegeixes fins al final.
Bona idea, Elfreelang!
s'ensumava el drama... així que millor homenatge i au!
ResponEliminabon final!
salut!
Te n'has sortit molt bé, jo vaig haver de recórrer al truc fàcil de pensar amb cap de nen...
ResponEliminaSí que te n'has sortit bé, sí!
ResponEliminaQue ràpids que sou, tots. Ja n'he llegit bastants!
L'amor dependent és realment un amor problemàtic! Així li ha quedat, la cara.
Ah! És que hi han amors independents? Ho dic sense ironia i des de la ignorància més absoluta.
ResponEliminasalut
Així que aquest escultor va treure totes les seves dèries, fent aquesta cara, pobrissona, així ha quedat tota estorada.
ResponEliminaBon relat.
Doncs m'agrada molt més aquest "títol veritable" del teu relat que el de "la cara de Barcelona" :-))
ResponEliminaQue asfixiant aquest amor dependent... i quina sort poder-se'n allunyar... i no m'estranya que el seu reflex sigui així, tan deformat...
Un amor dependent amb tota l'asfíxia i manca de llibertat que comporta...molt ben explicat. Bon relat!
ResponEliminaquants rostres de tantíssimes pintures no seran sinó el resultat de trencaments , de fugides per tal de retrobar llibertats...
ResponElimina.. encara que la independència absoluta en amors és cosa difícil com insinua en Gregorio Samsa, havia de ser en Samsa qui ho digués... kafkià!
un relat molt bo i molt aconseguit, ara com ara no veig la manera de posar-m'hi..
L'amor dependent no és amor de veritat, tal com aquesta "Cara de Barcelona" no es ben bé una cara.
ResponEliminaBon relat!! :-)
Ho has sabut trobar i lligar molt bé! Mira que duc una estona pensant-hi, però encara no sé per on fer sortir aquesta cara!
ResponEliminaOstres, és aquest el rostre de l'amor dependent? Doncs certament, bona cara no fa. Serà per alguna cosa.
ResponEliminaja deia jo que no m'agrada gaire aquesta cara!!! l'amor dependent, mira que n'és de difícil de despendre's
ResponEliminaFugida inevitable, però ... què faràs quan trobis una nova cara a la ciutat-encàrrec?
ResponEliminaAlliberar-se del que ens ofega escrivint, dibuixant o el que siga és una de les raons de l'art. No em cap dubte. M'agrada molt com ho has dit.
ResponEliminaCertament, molt i molt ben explicat. A mi també m'ha agradat molt!!!
ResponEliminaOh oh oh! Genial (com ja m'estàs acostumant, Elfreelang).
ResponEliminaQuina angoixa un amor tan malaltís! Hom s'ha de saber alliberar d'aquestes obsessions... i mira, si és gràcies a una caricatura de cara... benvinguda sigui.
És magnific Elfree.
ResponEliminaPenso com en Vicicle. Les raons de l'art, a part d'alliberar-nos de manera interior, és el que interroga de forma constant la nostra vida, el nostre comportament davant les coses diàries, els sentiments. Busca, esperimenta, s'equivoca i avança, igual que fa la ciencia, sempre en busca de la veritat. L'art capta el moment, l'instant d'allò que sentim i cerquem i deixa la nostra emprempta damunt de qualsevol suport. L'art pregunta sobre tot allò que sembla segur. Qüestiona les certeses...
ÉS el reflexa de la nostra societat.
Mare quin rotllo t'he clavat.
Una ciutat angoixant però estimada, la nostra.
Felicitats!
Asfixiant, l'has descrit molt bé,felicitats.
ResponEliminaMoltes gràcies pels vostres comentaris!
ResponElimina