Paisos Catalans

dimarts, 7 de desembre de 2010

Poema tardorenc

No sé com dir allò que ja no és
amb quin nom anomenar els records
sota quina etiqueta classificar l'oblit....

Hi ha instants vitals que ens fan forat
i a voltes els hem de recosir
amb l'agulla de l'ara i el didal d'abans.


Quan caus t'has de saber aixecar
explicar-te amb els mots presents
bastir un nou edifici de tu sense ciment.


Saber-te com els joncs, flexibles
inclinats, per tornar-se a redreçar
1885 Vicent Van Gogh
caminant, cap endavant...

21 comentaris:

  1. Endevant, sempre endavant. És l'única manera de fer-ne un camí...Sense por a no mirar enrere i amb la il-lusió que des d'un punt determinat tot està per fer i podem construir el que ens abelleixi. Has triat la metàfora del jonc per a fer-nos veure el que significa la força de la flexibilitat.
    Preciós i reflexiu poema, Elfreelang.

    ResponElimina
  2. Preciós poema i amb molta molla, com diu un amic meu. Potser, no sempre depèn de nosaltres poder vinclar-se com el jonc, però és bon principi, sens dubte.

    ResponElimina
  3. Caminant endavant. Si sempre anem així res pot anar malament...

    *Sànset*

    ResponElimina
  4. Preciós Elfreelang, preciós de veritat.

    Encomana empenta, malgrat les cicatrius que ens va deixant la vida.

    "I caminem per a poder ser, i volem ser per a caminar".

    ResponElimina
  5. sargir amb l'agulla de l'ara i el didal d'abans el buit que ens deixa el temps que ja no hi és, amb la llana del record...
    un poema exquisit que sap dir amb senzillesa el que de senzill no en té res.

    infinitament preciós! en Van Gogh estaria content de què il·lustri la seva imatge.

    ResponElimina
  6. Mai de la vida sabré escriure així :-))

    I sempre em costarà comentar la poesia... dir que m'ha agradat molt em sembla dir molt poca cosa...

    Magnífic quadre del nostre Vincent :-))

    ResponElimina
  7. Elfreelang, aquí va un fragment d'un poema de Mario Benedetti que es diu "Curriculum" que espero que t'agradi:

    "usted aprende
    y usa lo aprendido
    para volverse lentamente sabio
    para saber que al fin el mundo es esto
    en su mejor momento una nostalgia
    en su peor momento un desamparo
    y siempre siempre
    un lío"

    Magnífic el teu poema! :)

    ResponElimina
  8. Hola!!!!
    Què tal? Veig que bé. El poema encara que porti cert aire melancòlic és un crit a mirar endavant. Li escau el títol de poema tardorenc, ja que la tardor té una mica això perdre per tornar a començar.
    Fa pensar...

    Salutacions :)

    ResponElimina
  9. Preciós!

    NO T'ATURIS

    No deixis que acabi el dia sense haver crescut una mica, sense haver estat feliç, sense haver augmentat els teus somnis.



    No et deixis vèncer pel desànim. No permetis que ningú et tregui el dret a expressar-te, que es gairebé un deure. No abandonis les ànsies de fer de la teva vida quelcom extraordinari.



    No deixis de creure que les paraules i les poesies sí poden canviar el món. Passi el que passi la nostra essència roman intacta. Som éssers plens de passió.



    La vida es desert i oasi. Ens tomba, ens fereix, ens ensenya, ens converteix en protagonistes de la nostra pròpia historia. Encara que el vent bufi en contra, la poderosa obra continua:

    Tu pots aportar una estrofa. No deixis mai de somniar, perquè en somnis es lliure l'home.



    Walt Withman (1819-1892)


    Una abraçada, El...Elfreelang!

    ResponElimina
  10. Quina meravella, Elfree...
    Què vols que posi que no ho hagin escrit els altres?
    Bé, un ONZE! (la meva nota).
    I mira, m'hi agafo fort al teu escrit, porto uns dies desanimada...

    ResponElimina
  11. Sóc incapaç d'escriure poesia amb un mínim de sentit. Potser per això valoro tant qui ho fa.
    Sie s va endavant,s emrpe s'arriba a algun lloc! El pitjor que es pot fer és quedar-se aturat.

    ResponElimina
  12. per crear ciments nous està bé això de cosir amb fil d'avui i didal d'ahir, preciòs!

    ResponElimina
  13. Sempre podem ser com els joncs, si volem ser-ho. Redreçar-nos, cada cop que calgui fer-ho. I endavant,... cada bocí de futur porta en ell la llavor curadora dels oblits que fan mal.

    Endavant, Elfri, amb records o amb oblits, amb nostàlgies i il·lusions, amb tot el que és nostre, endavant!

    Un poema que m'emmiralla, Elfri. M'agrada molt.

    ResponElimina
  14. Gràcies! moltes gràcies pels vostres comentaris!

    ResponElimina
  15. L'he tornat a llegir... el trobo brutal!

    Me'l puc imprimir i penjar a casa?

    ResponElimina
  16. Si porquet un honor, te'l pots imprimir per descomptat

    ResponElimina
  17. Si tens un mail t'ensenyo a on l'he posat... hehe (em pots escriure al mail del meu blog)

    ResponElimina
  18. Un poema contundent, clar, profund, personal. M'agrada!

    Des del far una abraçada amb barretina.
    onatge

    ResponElimina
  19. Gràcies onatge una abraçada de cel i mar per a tu!

    ResponElimina