Paisos Catalans

diumenge, 26 de setembre de 2010

Els diu-menges a la tarda


Diumenge tarda, o vespre ja, amb aquelles pessigolles a la boca de l'estómac que diuen els entesos que els actors i actrius de teatre senten sempre, malgrat els anys, l'ofici i l'experiència, abans de sortir a escena....a mi fa un munt de temps que em passa si fa o no fa quelcom de semblant....diumenges en que menges més que la resta de setmana perquè és dia d'àpat familiar, el dinar te'l porten a la taula i menges més que un dia de cada dia....i això augmenta i confonc el sentiment o sensació de pesantor a l'estómac ....no és que cada dilluns estreni una obra, no sóc actriu , faig de profe, encara que ,a mesura que passa el temps, sóc més histriònica, dic més ximpleries i faig coses més extravagants a classe...no no faig d'actriu però comença la setmana i em sento com un salmó nedant contra corrent riu amunt fins que arriba dissabte....potser és que sóc massa responsable, o irresponsable ( els extrems sempre acaben per tocar-se), és aquest abocar-se a la vora del precipici de la setmana i sentir una mica com un vertigen ....cada dia és un repte i cada setmana el cansament mental s'acumula...envejo i enyoro els dies ja del passat quan treballava en una escola on almenys també em cansava físicament perquè hi havia molta feina de cavar, regar, tallar, transportar etc...la fatiga era menys dura si també era del cos...pot semblar una ximpleria però dormia tota la nit d'una tirada...Actualment l'esforç és mental, psíquic només...i m'estressa....Ja sé que començaré dilluns i dimarts i dimecres i que  quan s'engega la roda aquesta ja no s'atura fins dissabte ( bé menteixo de fet no s'aturarà fins l'estiu vinent) i de vegades , sobretot els diumenges a la tarda, em pregunto si seré capaç, si me'n sortiré , si faré un bon curs, si els meus alumnes aprendran, si seré capaç de mantenir-me estable davant de trenta persones joves que ja són adultes i que de manera involuntària o voluntària m'estan avaluant a mi, també, cada hora, cada dia ....si sabré organitzar-me, si ho resistiré sense decaure ni defallir....Sé que després cap a final de curs ho miraré tot diferent i potser em sentiré satisfeta ....però avui és diumenge i demà comença la setmana. Em sento talment com un salmó nedant contra corrent , perdut en un riu que no és el seu.

17 comentaris:

  1. Per a mi és molt important l'esforç que requereix allò que creiem dfícil d'assolir. Aquesta dificultat ens fa pensar que nadem sols, contra corrent. Però si ens hi fixem veiem que no és així.
    Sort i, sobretot, molt d'encert en el nou curs, Elvira.

    ResponElimina
  2. L'estrès del diumenge al vespre és quelcom molt comú a moltes professions d'aquestes en les que, com tu dius, l'esforç no és físic sinó psicològic...

    El salmó és molt bo, eh? A veure si et menjaré!! :-)))

    ResponElimina
  3. Potser si no tinguessis gens d'estrès, si estiguessis segura que tot anirà bé i te'n sortiràs, que ells aprendran i també et valoraran o t'avaluaran bé... si no tinguessis gens de "track" abans d'entrar en escena... potser aleshores baixaries la guàrdia i començaries a fer-ho amb menys entusiasme i amb molta més rutina.

    Qui sap si una mica d'estrès mentre no et bloquegi et va bé a tu, com a molt a gent.

    Només tu pots saber-ho.

    ResponElimina
  4. En aquest país no es valora acertadament la tasca pedagògica. Aquest demèrit d'arrel social -manca de reconeixement- encara fa més dura la feina, ja que dóna una idea d'inutilitat, de que al capdavall tot és una grandíssima perduda de temps. I tu saps que no és així. Ànim.

    ResponElimina
  5. Jo els tinc més jovenets i en tinc menys però... com t'entenc salmó! 8m'ha fet gràcia la comparació!!)

    ResponElimina
  6. Quan estudiava em pensava que aquesta sensació marxaria,però ara amb el pas del temps me n'adono que no se'n va.El canvi d'actitud suposo que l'hem de fer cadascun de nosaltres.Molts ànims.Ho faràs molt bé.

    ResponElimina
  7. És la crisi de diumenge a la tarda. M'he sentit identificada amb el que escrius malgrat que tenim professions ben diferents. No sé si això et reconforta. En fi, bona sort aquesta setmana.

    ResponElimina
  8. els diumenges a la tarda són interminables.
    Però bé, han de passar perquè quedi menys per divendres a la tarda!

    Molts ànims i a seguir anant contra corrent. Sovint la recompensa, encara que l'esforç sigui dur, és boníssima!

    ResponElimina
  9. Tota ocupació que consisteix en estar davant d'algú té aquest component d'estrès físic. I si són gent jove els que t'estan contínuament observant, llavors la cosa encara es complica més.
    Ànims, que el temps i les setmanes passen volant!

    ResponElimina
  10. Sovint estem massa "enxufats" a la feina. Cal desendollar-se, ni que sigui al final del dia. Hi havia una època en què la tenia, aquesta crisi. La veritat és que ja no, i té molt a veure amb el fet de treballar a gust,o almenys de mirar-ho de fer dins els límits que et dóna la pròpia feina.

    Pel que fa a la teva feina, suposo que deu estressar, segons els dies ( vaja, segur que si ). Però el que és cert és que una bona mestre es recorda tota la vida.

    Jo en vaig tenir una, de literatura catalana, de la qual en guardo molt bon record.

    ResponElimina
  11. Aquesta merda de blogger no m'ha permès publicar el comentari, quina ràbia em fa això.

    Deia que trobo normal que amb el temps vagis actuant més a classe perquè ja et saps la lliçó i vas traient els recursos per fer-ho diferent, segur que tu en quedes més contenta també.

    Deia també que no et vagis posant dates de quan acaba, que visquis dia a dia, que ja hi ha prou reptes per anar assolint.

    ResponElimina
  12. La sensacions dels diumenges a la tarda-vespre són brutals! No només per "nervis" sinó també per pors, mandra, nostàlgia del cap de setmana, tristesa... milions d'emocions! Digne d'un post, oi tant!

    Penso que és normal i sa que et preocupis per si els alumnes aprendran amb les teves classes, crec que està bé tenir-ho present, en totes les professions penso que cal deturar-se a pensar que tens ganes de fer-ho bé i ser útil.

    Petons!!
    Bon dilluns!

    Utnoa

    ResponElimina
  13. Comparteixo les teves reflexions. No sé si el fet d'haver anat a un restaurant basc ajuda a compartir pesantor.
    De l'experiència aprenem que no val la pena tenir neguit els diumenges al vespre ( pels que fan festa diumenge i comencen dilluns). És bo viure el dia a dia i ficar-se en cada pas que donem sense pensar gaire en fites allunyades. ( A la novel·la Momo un personatge senzill , Beppo escombriare , se'n sentia orgullós de la feina que feia ocupant-se del moment . I a la fi arribava més satisfet de la feina feta sense estresar-se i havent assolit les més altes fites)

    PD. Em miraré els salmons d'una manera més tendra.

    ResponElimina
  14. Segur que t'anirà fantàstic, no pot ser d'una altra manera... encara que la sensació de satisfacció t'arribi més tard, quan hi hagi més rodatge.
    MOltíssima sort, segur que en tindràs!!

    diu-menges vaga de fam!

    ResponElimina
  15. Moltes gràcies Pilar!
    Assumpta espero que no em mosseguis només sóc un salmó metafòric!:-))
    Carme com sempre tens raó...l'estrès m'activa ,dintre d'uns límits... suposo que és això que mai em crec del tot que tot està superat...rutina? què és?
    Gràcies pels ànims Vicicle!
    Cèlia gràcies! uns cops salmó i altres sardina em sento!
    maria gràcies!
    coses2 sí almenys em va bé saber que altres professions també tenen la crisi del diumenge!
    gràcies rits sí seguiré nedant riu amunt!
    Albert gràcies! miraré de passar volant jo també!
    Estranger la teva mestra devia ser molt bona però tu com a alumne devies ser molt bo també...gràcies!
    M'és difícil desendollar-me de la feina perquè també n'he de fer a casa i els caps de setmana!
    Xexu bon consell viure el dia a dia! però de vegades no puc he de programar, preveure..etc!
    Gràcies Utnoa! suposo que em prenc la feina a pit!
    Rafel saps perfectament que en la vida docent ens demanem preveure, programar etc i això impedeix o en tot cas no facilita el dia a dia...és l'encant dels salmons! saben que han de nedar riu amunt!
    lolita gràcies! això dels diumenges és gairebé inevitable...després ja ni me n'adono....vaga la faré dimecres però de fam no!

    ResponElimina
  16. Jo amb el temps he après a conviure amb els diumenges a la tarda...però en general és el moment de la setmana que més ràbia em fa. I crec que deus ser una excel.lent professora!!!

    ResponElimina
  17. Gràcies kweilan, i gràcies per pensar que dec ser una excel·lent professora! No ho sé tracto de fer-ho el millor que sé!

    ResponElimina