Paisos Catalans

dimecres, 12 de maig de 2010

D'amistats ,tamagotxis i mòbils

Fa uns quants anys es van posar de moda entre les criatures i també els ganàpies unes, diguem-ne mascotes virtuals anomenades Tamagotxi....aquestes bestioles requerien d'unes atencions més o menys continuades: alimentació, jocs, carícies....i si no atenies les seves necessitats acabaven per morir-se....eren unes morts virtuals però al capdavall representaven una mort....Si mai li vaig trobar una funció útil o alguna virtut a l'enginy és , precisament, aquesta: que es morien si no el cuidaves prou....o sia que almenys se'n   podria concloure un aprenentatge.....

Per altra banda, ¿ qui no ha sentit dir o ha dit l'expressió : "se m'ha mort el mòbil"? Moltes vegades és una mort provisional , transitòria.....el podem fer reviure, ressuscitar si l'endollem al corrent elèctric   i tot arreglat! 

Ja se que faré servir una comparació parcial perquè els tamagotxis i els mòbils no mantenen cap relació amb nosaltres més enllà de la que mantenim amb ells...són relacions unilaterals i a més no són humanes....però , de vegades, les relacions personals també fan figa, s'esvaneixen i es moren com els tamagotxis i els mòbils.....sobretot si són o esdevenen amb el temps i les circumstancies cada vegada menys simètriques, menys recíproques i una de les parts d'aquesta relació ( no diré les amoroses perquè les trobo encara més complexes) amistosa o d'amistat es sent com un tamagotxi abandonat o un mòbil amb la bateria a punt de finir....és molt possible potser tornar a endollar la relació moribunda o ferida altre cop al corrent de la tendresa i la confiança i l'afecte....i evitar aquesta "mort" psíquica.....cert.....però igual que passa amb les bateries  dels telèfons mòbils  aquestes restes tendres de confiança i afecte poden desaparèixer per esgotament de tanta reanimació d'urgència.....i malauradament quan la bateria ja no funciona la fi és inevitable....
La gran diferència és que no em sap pas ni mica ni gens de greu que se'm mori un mòbil ni cent mòbils ni quatre milions de tamagotxis......el que fa mal, el que entristeix , el que fereix profundament  és que es perdi una amistat .

10 comentaris:

  1. Vull creure que hi ha amistats, comptades amb els dits d'una mà..., que mai no moriran, vull creure que travessaran fronteres, vull creure que on hi ha hagut hi haurà...
    tot això, malgrat els moments difícils que
    puguin venir.
    No suporto ni trencadisses ni
    oxida-ments!!
    Una abraçada,

    ResponElimina
  2. Costa, costa a vegades saber el perquè i el com arreglar-ho. I a mi també em sap molt de greu que es perdi una amistat. Però jo com la lolita vull creure sempre que on hi ha hagut hi haurà i que a vegades són èpoque s i canvis i que tot torna finalment a la llera on ha de ser. Potser he tingut sort, però m'ha anat bastant així.

    ResponElimina
  3. No es pot comparar l'entitat que té una persona i la que té un tamagotxi. Perdre una amistat de vegades és només producte de l'evolució diferent dels dos, però quan és per descuit, perquè no se li dóna prou menjar o s'hi juga, és imperdonable. Depèn de cadascú mantenir les seves, i si falla se sentiran molt traïdes.

    ResponElimina
  4. L'amistat no mor mai...Qui mor és la persona amiga, quan deixa de ser-ho.

    ResponElimina
  5. Ho has clavat!!

    Jo sempre dic "s'ha mort" el mòbil quan es queda sense bateria (cosa freqüent, doncs el meu mòbil és molt vell i la bateria està mig espatllada)

    Aquest símil (evidentment una persona no és un aparell jaja) però l'agafo, com tu dius, per la manca d'atencions: Tu saps que si no carregues la bateria, el mòbil no funcionarà... Saps que si no mires de mantenir viva l'amistat, aquesta s'apagarà.

    Jo tenia un amic (no sé si dir "tinc", perquè, en realitat, no ens hem pas barallat i, de tant en tant, rebo alguna notícia d'ell) era molt amic... però es va anar distanciant... S'apropava quan tenia ell algun problema o ganes d'explicar alguna cosa. Però no s'interessava massa per com estava jo, o, si preguntava, es notava que era la típica pregunta-formal.

    Al principi em sabia greu... però ho ha fet tantes vegades que ja m'he adonat que no té el menor interés per endollar la bateria.
    La veritat és que, actualment, el segueixo apreciant, però si passa el temps i no en sé res, doncs ja ni me'n recordo.

    ResponElimina
  6. Estic d'acord amb tu, Elvira! Que se'ns morin els mòbils, però que no se'ns mori un dels més preciats mòbils de la vida: l'amistat.

    Tenim molts coneguts i unes quàntes amistats, i vés...les amistats-amistats no es moren.

    Sempre he pensat que la reciprocitat és important. I si existeix, de diverses, diferents i variopintes maneres, canvïen les freqüències i les intensitats, els moments i les dedicacions, però no l'essència.
    Amb res em sento tan fidel com amb l'amistat.
    I que se'm morin els mòbils!

    Una abraçada!

    ResponElimina
  7. Molta gent deixa que l’amistat és mori amb una tranquil•litat aplatanant. El problema rau en el concepte d’amistat, que cada cop és més superflu i té menys sentit. “Sí, jo tinc 1000 amics, al feisbuc...”. L’exemple potser és exagerant però és ben real. La paraula “amic” massa sovint deixa de tenir el sentit que hauria. De tots aquests, quans amics demostren ser-ho de veritat, a les bones i a les madures? per la meva experiència, un percentatge massa baix. Molts d’aquests amics són bons per riure i perquè tu els donis. Ara, quan els necessites, no hi són.

    *Sànset*

    ResponElimina
  8. M'ha agradat molt la comparació que has fet, doncs has utilitzat unes paraules exactes que s'apropen perfectament a la sensació o al fet de perdre una amistat.

    Crec que una de les diferències és que tan el tamagotxi com el mòbil són plena responsabilitat teva (ells no poden evitar morir-se), en canvi en una relació d'amistat hi ha dues parts igualment implicades. És trist veure com una amistat es va morint a poc a poc, te n'adones però no pots fer-hi res... o el que intentes fer sembla que mai sigui suficient...

    Utnoa

    ResponElimina
  9. Gràcies kweilan!
    Lolita gràcies per les paraules i per l'abraçada! una per a tu! sense oxida-ment!
    Carme tant debò on hi hagut hi haurà...potser de vegades s'entra en una mena d'stand by...però cansa haver de pitjar el comandament....
    XeXu precisament parlava de les amistats que es moren per falta de reciprocitat...és molt trist sí i imperdonable...
    Pilar potser tinguis raó ....però em sona massa radical....prefereixo pensar que és la relació concreta l'ha que s'ha mort i no la persona amb qui deixes de tenir-la.
    Assumpta doncs això que expliques em passa a mi amb algunes persones....que només venen quan em necessiten i jo no rebo les mateixes atencions ....arriba un moment en que fa mal...és clar que tot són moments potser i després igual es revifen no ho tinc clar...
    Gràcies fanal et torno l'abraçada! jo també sóc fidel a les meves amistats...i és una de les coses que més valoro...espero conservar-ne l'essència per quan vinguin temps millors...
    Sànset tota la raó el concepte d'amistat s'ha desvirtuat i la gent alegrement anomena amic a qui és només un conegut ...
    Utnoa és molt trist veure com es mor una relació...

    ResponElimina

benvinguts comentaris