Pell de gallina! de reviure temps en què teníem força i hi havia esperança, i em demano què ha passat perquè ara ens resulti tan difícil trobar acords que ens uneixin?, què ha passat perquè no creguem possible no res?... molts dels que som, hi érem... què ens està passant? jo vaig cantar, canto amb vosaltres on sigui i cantaré quan calgui. És la setmana de les conjugacions..
Quins temps! Anava a fer un comentari molt semblant al de bloggup... alehores crèiem en un món millor i en la nostra força... ara crec qeu hem perdut massa coses pel camí.
Però fa de bon escoltar i de bon cantar... I ja som 4 cantant!
M'he emocionat!! Però, Elvira, ara mateix no sóc gens optimista, NO m'agrada el món que hem anat bastint, sense gaires ideals, amb la pèrdua de valors tan fonamentals com el respecte (qui s'aixeca als busos perquè segui la gent gran??), i amb un món on manen els capitals i els mercats, i aleshores em pregunto, de què serveix que ens governin uns o uns altres si manen els mercats??? Mira, avui m'he aixecatr molt pessimista...
Doncs, mira, jo crec que això són nostàlgies que no són ben bé nostres,la majoria de nosaltres no vàrem viure els pitjors moments de la dictadura, no som prou grans, bé potser algú sí, vàrem viure, al menys jo, el final de la dictadura i l'inici de la democràcia, i unes lluites i ideals revolucionaris sobretot d'altres continents, em refereixo a les revolucions sudamericanes que vèiem com a ideals de justícia i que malgrat tot en acabat en altres dictadures. No crec que ens pertoqui reprendre camins que sabem que no han donat els resultats esperats. L'estil home-massa d'aquest tipus de manifestacions no s'identifica amb la realitat en la que ens movem, crec que molt pocs de nosaltres que deixem aquesta mena de comentaris, ara mateix, no sortiríem al carrer, i qui potser ho hauria de fer, acaba votant partits conservadors i en altres països i aquí d'ultra dreta. Així que no sé quina és l'opció, però caldrà molta imaginació i ganes per canviar una situació que des de dalt i des de baix s'allunya més de la nostra realitat. Segurament no sóc molt optimista, però també crec que cal analitzar la realitat tal i com és, i no tal i com ens agradaria que fos.
Estic d'acord amb algunes de les teves propostes, però com es pot dur a la pràctica, és el que no veig gens clar.
Gràcies per cantar amb mi Fanal blau... bloggup vull creure que encara quedem molts i moltes d'aquells i d'aquelles que volíem canviar el món perquè fos més just... Carme tan debò fossin milions cantant! Mireia és que emociona oi? precisament per això hem de denunciar, lluitar, manifestar-nos perquè fer possible algun canvi! Mps Landino cantem? cantem! macondo...vaig viure el final de la dictadura i el naixement de la suposada democràcia, els meus pares van lluitar i patir a costat de la república i un oncle me'l van matar al front de llevant ....el meu pare va ser obligat a fer una mili de càstig tres anys més després de la guerra civil ....i ara no puc explicar més però t' asseguro que sé la diferència ....el govern de Salvador Allende no era pas cap dictadura....no vull que prenguem de model res...però enyoro l'esperit d'unitat d'aquesta cançó....mai he votat cap partit de dreta....vaig militar fa anys quan era molt jove en dos partits d'extrema esquerra....Jo sí que sortiré al carrer....encara que sigui sola...algú ha de començar...jo sí sóc optimista...de totes maneres el que volia dir és això encara que sigui irreal o utòpic EL POBLE UNIT MAI SERÀ VENÇUT.....crec que amb això de la crisi tenim l'oportunitat de començar a canviar coses...Salutacions i gràcies pel comentari macondo! Sànset seria molt maco ...
La societat actual és extremadament individualista. S'ha perdut aquest esperit de col·lectivitat. La gent no entén que si al del costat lil passa alguna cosa ell pot ser el següent. Avui, més que mai, hauríem d'estar units!
Canto amb tu aquesta idea metafòrica de l'essència del poder popular. és cert que per arribar a ser invencible cal la unitat. Fan falta idees, fan falta que s'expressin i, fa més falta encara que s'opini.
No ho tenc tan clar! De veres creus que la gent s'unirà per a qualque cosa?. Si tothom va a la seva avui en dia!!!! Tal vegada si els toquen els diners sí, altre cosa no crec. Amb això no soc gens optimista. Com a pensament utòpic sí, però poca cosa més. De totes formes m'encantaria veure com la gent s'uneix per defensar o expressar el que volen, senten o desitggen. Uf!! em penso que m'he "enrollat" una mica. Salutacions
gràcies Albert, Pilar, Tonina, kweilan.... jo crec que hem de recuperar l'esperit col.lectiu...gràcies per cantar amb mi Pilar... Tonina tracto de creure en que és possible que la gent s'uneixi...
M'hi apunto...i digues-me bleda però m'ha fet plorar...d'emoció.
ResponEliminaPerò canto amb tu, si vols.
Pell de gallina!
ResponEliminade reviure temps en què teníem força i hi havia esperança, i em demano què ha passat perquè ara ens resulti tan difícil trobar acords que ens uneixin?, què ha passat perquè no creguem possible no res?... molts dels que som, hi érem... què ens està passant?
jo vaig cantar, canto amb vosaltres on sigui i cantaré quan calgui.
És la setmana de les conjugacions..
Quins temps! Anava a fer un comentari molt semblant al de bloggup... alehores crèiem en un món millor i en la nostra força... ara crec qeu hem perdut massa coses pel camí.
ResponEliminaPerò fa de bon escoltar i de bon cantar... I ja som 4 cantant!
M'he emocionat!! Però, Elvira, ara mateix no sóc gens optimista, NO m'agrada el món que hem anat bastint, sense gaires ideals, amb la pèrdua de valors tan fonamentals com el respecte (qui s'aixeca als busos perquè segui la gent gran??), i amb un món on manen els capitals i els mercats, i aleshores em pregunto, de què serveix que ens governin uns o uns altres si manen els mercats???
ResponEliminaMira, avui m'he aixecatr molt pessimista...
Bona setmana, Elvira
ai! Què a mi tampoc m'ha semblat gens optimista. Però... cantem!
ResponEliminaDoncs, mira, jo crec que això són nostàlgies que no són ben bé nostres,la majoria de nosaltres no vàrem viure els pitjors moments de la dictadura, no som prou grans, bé potser algú sí, vàrem viure, al menys jo, el final de la dictadura i l'inici de la democràcia, i unes lluites i ideals revolucionaris sobretot d'altres continents, em refereixo a les revolucions sudamericanes que vèiem com a ideals de justícia i que malgrat tot en acabat en altres dictadures. No crec que ens pertoqui reprendre camins que sabem que no han donat els resultats esperats. L'estil home-massa d'aquest tipus de manifestacions no s'identifica amb la realitat en la que ens movem, crec que molt pocs de nosaltres que deixem aquesta mena de comentaris, ara mateix, no sortiríem al carrer, i qui potser ho hauria de fer, acaba votant partits conservadors i en altres països i aquí d'ultra dreta. Així que no sé quina és l'opció, però caldrà molta imaginació i ganes per canviar una situació que des de dalt i des de baix s'allunya més de la nostra realitat.
ResponEliminaSegurament no sóc molt optimista, però també crec que cal analitzar la realitat tal i com és, i no tal i com ens agradaria que fos.
Estic d'acord amb algunes de les teves propostes, però com es pot dur a la pràctica, és el que no veig gens clar.
Salutacions Elvira
I que maco seria que molts més vulguessin cantar. El problema és que prefereixen quedar-se a casa mirant la tele...
ResponElimina*Sànset*
Gràcies per cantar amb mi Fanal blau...
ResponEliminabloggup vull creure que encara quedem molts i moltes d'aquells i d'aquelles que volíem canviar el món perquè fos més just...
Carme tan debò fossin milions cantant!
Mireia és que emociona oi? precisament per això hem de denunciar, lluitar, manifestar-nos perquè fer possible algun canvi!
Mps Landino cantem? cantem!
macondo...vaig viure el final de la dictadura i el naixement de la suposada democràcia, els meus pares van lluitar i patir a costat de la república i un oncle me'l van matar al front de llevant ....el meu pare va ser obligat a fer una mili de càstig tres anys més després de la guerra civil ....i ara no puc explicar més però t' asseguro que sé la diferència ....el govern de Salvador Allende no era pas cap dictadura....no vull que prenguem de model res...però enyoro l'esperit d'unitat d'aquesta cançó....mai he votat cap partit de dreta....vaig militar fa anys quan era molt jove en dos partits d'extrema esquerra....Jo sí que sortiré al carrer....encara que sigui sola...algú ha de començar...jo sí sóc optimista...de totes maneres el que volia dir és això encara que sigui irreal o utòpic EL POBLE UNIT MAI SERÀ VENÇUT.....crec que amb això de la crisi tenim l'oportunitat de començar a canviar coses...Salutacions i gràcies pel comentari macondo!
Sànset seria molt maco ...
La societat actual és extremadament individualista. S'ha perdut aquest esperit de col·lectivitat. La gent no entén que si al del costat lil passa alguna cosa ell pot ser el següent. Avui, més que mai, hauríem d'estar units!
ResponEliminaCanto amb tu aquesta idea metafòrica de l'essència del poder popular. és cert que per arribar a ser invencible cal la unitat.
ResponEliminaFan falta idees, fan falta que s'expressin i, fa més falta encara que s'opini.
No ho tenc tan clar! De veres creus que la gent s'unirà per a qualque cosa?. Si tothom va a la seva avui en dia!!!! Tal vegada si els toquen els diners sí, altre cosa no crec.
ResponEliminaAmb això no soc gens optimista.
Com a pensament utòpic sí, però poca cosa més. De totes formes m'encantaria veure com la gent s'uneix per defensar o expressar el que volen, senten o desitggen.
Uf!! em penso que m'he "enrollat" una mica.
Salutacions
Quins records aquesta cançó i aquest grup! Tant de bo!
ResponEliminagràcies Albert, Pilar, Tonina, kweilan.... jo crec que hem de recuperar l'esperit col.lectiu...gràcies per cantar amb mi Pilar... Tonina tracto de creure en que és possible que la gent s'uneixi...
ResponElimina