Paisos Catalans

dilluns, 29 de juny de 2009

Paràbola

Paràbola moderna docent:
I ara t'ensenyaré a repartir panets i llonguets....a veure.... a tu et traiem tots els panets i no te'n queda cap i tots els teus panets els repartirem equitativament ; tots els teus panets són per aquesta altra fornera.....si tu ja feia quatre anys que tenies els mateixos panets!!! Veus que be que hem repartit? A més com que et queden pocs llonguets ja et farem fer coques, ensaïmades i bunyols....sobretot bunyols i no t'amoïnis per res que només era per repartir els panets.....equitativament.


Les oficines de Hopper tenen un no sé què

diumenge, 28 de juny de 2009

EL SECRET



EL SECRET

Vindrà el dia més llarg d'algun llarguíssim
estiu. De bon matí, abans que el telèfon
no ens cridi a platja o bosc, ens n'anirem.
Prendrem el tren més lent, i baixarem
a la tercera estació, en un poble
de terra sense verds. El disc vermell
d'una taverna ens donarà el senyal.
Creurem. Ens asseurem, i tot el dia,
mirats pero sense mirar, ens prendrem
la tèbia cervesa del silenci.
Tornarem ben segurs que cap record
no ha nascut en nosaltres. Quan trobem
el primer amic, comprendrem que aquell dia
ha estat el del prodigi, que s'han dit
el mot senzill i just, i tothom riu.
Riurem també, i guardarem el secret.
I sobretot després, quan els turmenti
d'haver-se descobert que no es volien
tal com eren i hauran tornat a ser,
i s'agermanin tots en l'odi mutu,
callarem. Que no sàpiga ningú
que no vam dir ni sentir res. Que puguin
odiar-nos també, fraternalment.

dissabte, 27 de juny de 2009

Un castell als Pirineus (Magritte)


Sísif deixa anar la pedra rodolant muntanya avall!!! Almenys ja he enllestit algunes coses pendents: avui he acabat el curs de post grau..i just ahir vaig acabar i enviar el treball que havia de fer...uf quin pes m'he tret del damunt !! i posaré avui un quadre de Magritte on també hi ha una gran pedra però aquesta sura en l'espai i dalt hi ha un castell.
Vull fer canvis. Petits canvis però un petit canvi pot moure una muntanya, una serralada...i fin i tot un continent.. ara podré llegir per plaer...per exemple....

dissabte, 20 de juny de 2009

Relats conjunts: Cafè de Nit


Ningú se'n va adonar que mai havia sabut jugar al billar ....cada tarda feia el mateix ritual...sortia de casa..una mica net no gaire excessivament...Em posava el mateix vestit de vellut, encara feia una certa patxoca però es veia un xic marcit i espellucat com la meva pròpia ànima.Caminava pel carrer sense presa, molt a poc a poc, amb la decisió ferma de no veure ni un sol glop d'absenta i de reptar a tots a una partida de billar. Mai ningú se'n havia adonat que no sabia jugar. Entrava al cafè. Anava cap a la barra, no no demanaria pas un got d'absenta- la dama blava- però no me'n podia estar i el demanava . I me'l bevia. I em demanava un altre. No volia beure'n més. només volia reptar a tothom a una partida de billar i guanyar, i fer impossibles caramboles, i agafar el tac amb les mans i fer inversemblants jugades però mai havia après a jugar....


Tornava a beure i a beure un altre got i un altre i un altre...però no m'embriagava no.. em quedava palplantat davant la taula de billar del centre del cafè.. palplantat com un estaquirot..i incapaç de pronunciar paraula. I així passava les tardes..curull d'absenta per dins i per fora davant la taula de billar incapaç de dir cap mot en veu alta, reptant en silenci a tothom a una partida impossible de billar...esperant que algú interpretés correctament el meu silenci i agafés el tac i em fes una ullada i em digués juguem?


Però ningú em mirava, ningú em dirigia cap mirada ni que fos de reüll ni ningú em parlava...i jo restava allà al mig dret, sense moure ni una pestanya, ni un sol múscul fins que a l'hora de tancar el local , quan el cambrer escombrava els papers i les burilles..m'escombrava a mi també cap a la nit, cap el carrer i poc a poc recuperava la mobilitat i lentament , molt lentament, me'n tornava cap a casa.

Tamara de Lempika: Autoretrat en el Bugatti 1932

CONTE per 365contes (bajoqueta)

PERDUT

Teclejava amb ràbia amb només dos dits de la mà esquerra i només dos dits de la mà dreta totes i cadascuna de les paraules que amb prou feines li rajaven a dolls incontinents per la boca, per les dents, per les narius per les orelles i els llavis i sobretot pels capcirons del dits .....

Portava dies i nits, hores i setmanes, mesos fins i tot ,abocat a l’ única finestra del món que tenia a l’abast: la pantalla del seu portàtil ......contínuament , de dia i de matinada. Sense poder aclucar l’ull, condemnat a una vigília sense aturador. No sabia qui era, no recordava el seu nom, no recordava on ni amb qui vivia, ni tan sols estava segur de si era home o dona, o si vivia o era un cadàver que teclejava amb fúria les tecles del seu portàtil amb els dos dits de la mà esquerra i amb els dos dits de la mà dreta....

Quan temps ,quan de temps des que es va baixar aquell programari nou....prometien meravelles....que era quasi màgic ...t’estimulava la creativitat...

Em llevo del llit i a les palpentes obro l’interruptor del llum del passadís......vaig cap a la cambra de bany... per la finestra tinc de sobte una visió que ja és quotidiana però que avui m’esvera més que habitualment....aquell paio que porta dies i dies en la mateixa posició davant d’un ordinador i davant dels vidres de la finestra del davant de casa meva està insòlitament immòbil.....jo diria que encara que ja estava avesat a veure’l en la mateixa posició li noto un no sé què diferent, perceptiblement diferent... és com una estàtua .....I si és mort?

El sergent i els dos mossos van esbotzar la porta...se sentia ferum de mort i el veïnat els havia avisat .... Davant de la finestra una mena de mòmia sense benes en posició com si estigués escrivint... la pantalla del portàtil oberta i un text a mig fer .... la pell era ennegrida i eixuta, tot ell era d’un color grogós i a les mans només hi tenia dos dits.....

No vull mirar


No no vull mirar i em tombo d'esquena....

Com Magritte em caldrien quatre mans com a mínim

divendres, 19 de juny de 2009

paperasses

Com si no tingués prou neguits amb el treball que he d'entregar i tot l'estrés del final de curs .etc etc hi ha un munt de cosetes pendents, si més no empipadores per a mi, que fan cua: ara he de fer paperassa per demanar el lloc de treball que ja ocupo i a sobre això ha sortit abans que el nostre nomenament....després que si trucar a la caixa perquè tenen el meu número de mòbil equivocat...que si la revisió obligatòria de la instal·lació de gas....un altre dia perquè t'avisen sí amb prou antelació però resulta que ni et va bé el dia ni l'hora i viacrucis de cartes , trucades i tota la pesca per a concertar una altre dia i hora que m'obligarà anar-me'n a cuita corrents de la tercera junta d'avaluació extraordinària cap a casa no fos cas que no hi sigui a temps i es torni a postposar la revisió gasística .....el curs dels primers quinze dies de juliol ( ja se sap que els profes estem de xerinola i gresca tots els tres mesos d'estiu) m'obligarà a llevar-me força d'hora perquè comencen a les 8,30 ( aquest curs he estat de sort i feia horari de tarda bàsicament i pel matí la classe més d'hora era a les 11.30) Apa canvi d'hàbits i lleva't més aviat!!! tampoc em queixo : total el curs només m'ha costat 80 euros per 30 hores....i a sobre em daran un certificat....Bé el curs és a la fi i a l'insti no sabem ni si hi serem el curs vinent ni què farem ni res.....com puc preparar-me el curs si no sé quines matèries ni quins cursos em tocaran?

PD: Per acabar el bròquil agafo el metro i després d'esperar infructuosament 15 minuts ...espatllat!!! no hi havia corrent elèctric o sigui surt i agafa un taxi... m'he quedat congelada com un pingüí i a més pagant...

dijous, 18 de juny de 2009

SÍSIF

Com Sísif empenyo a rodolons una gran pedra muntanya amunt i quan arribo al cim la roca rellisca avall i apa som-hi! a tornar a començar.....

dimecres, 17 de juny de 2009



En aquesta bicicleta, en realitat és un tricicle, sí que sabria anar...i sense caure!!!

113è joc literari sense la "i"

Amb aquest cavall de dues rodes es pot anar a tot arreu, pots travessar carrers, carreteres....pots donar la volta al món . No conec cap altre cavallet tant meravellós com aquest. És un Pegasus modern, amb ales transparents que reten homenatge a Eol , Déu dels vents. Jo no he après encara a muntar aquest cavall d'acer, malgrat els esforços esmerçats en la seva conquesta quan era una nena poruga, temorosa de la patacada en caure al terra. El cavallet és el que és: un meravellós salvatge d'acer amb dues rodes. Et pot fer caure.

dimarts, 16 de juny de 2009

Metro o descapotable?



Anar en metro o en descapotable? Difícil qüestió

Treballs pendents


Quan em sento desbordada i angoixada perquè se m'han acumulat tasques pendents la primera cosa que faig instintivament és allò anomenat: fugir d'estudi.
No hi ha res que m'estimuli més la creativitat que saber que he de refer quasi del tot un treball que he d'acabar i entregar urgentment per un post grau .....la creativitat em fa anar en direcció contrària, és clar, i aquí es veu en el tercer post o apunt del dia ( bé els altres eren de vora la matinada)....pujaria muntanyes, les tornaria a baixar, escriuria poesies, una novel.la sencera....pintaria un quadre, me n'aniria al gimnàs,mantindria mil converses sobre qualsevol tema....fins i tot em posaria a ballar o a estudiar xinés mandarí.....aprendria a anar en bicicleta, bé faria i faig de tot menys posar-me a la feina....i no vol dir que estigui sense pensar-hi...NO....el meu cap no s'atura, no para de donar-hi voltes...i mentre estic escrivint tot aquest devessall de paraules encadenades una rere l'altra, el meu cervell escriu, imaginàriament ,en un racó de l'inconscient i dues parts més de la consciència , el treball sencer amb referències bibliogràfiques i tot.....tinc palpitacions...dormo malament....i sé que fins que no enllesteixi la feina pendent no descansaré tranquil·la però es veu que sóc adicta a l'estrés...
Si escric tot això és per no escriure allò altre.....i entremig m'he tornat a rellegir per enèsima vegada el mateix llibre que em porto llegint des de dissabte al vespre.....llibre indispensable per poder elaborar la part teòrica del mencionat treballet pendent d'acabar .... El més fotut és que això em passava als 15 anys, als 25, als 30 i ara que tot just he estrenat una respectable edat de 50 em segueix passant.....I jo recomanant als meus alumnes que treballin cada dia , que no estudiïn el dia abans, la constància de l'esforç diari i bla bla bla bla......
Suposo que espero que el nivell d'adrenalina estigui tant amunt com sigui possible i aleshores pum! o tinc un atac d'alguna cosa o començo, continuo i enllesteixo el treball pendent fins que els ulls em caiguin al terra i els dits se'm quedin fixats a les tecles del portàtil.....dixit.

Al capdavall penso i si no l'acabo el treball? Doncs malaguanyats dissabtes , malaguanyats euros pagats....No no m'ho puc permetre.

Paisatges de Hopper .Article de Jordi Lavina

Com que no tinc temps ara per ara de llegir-me els llibres que m'esperen i menys d'escriure una ressenya personal em permeto de posar paraules alienes que parlen de Paisatges de Hopper. Prometo dir la meva dintre d'uns dies.

JORDI LAVINA

Paisatges de Hopper

L'ècfrasi és una modalitat literària que consisteix a descriure una obra plàstica. Un dels primers exemples ecfràtics, ens el va fornir Homer, a La Ilíada, quan evoca amb pèls i senyals l'escut d'Aquil·les. Un dels més justament cèlebres es troba en l'Oda a una urna grega, de John Keats. Més recentment, el poema Musée des Beaux Arts, d'Auden, recorre també a l'ècfrasi: la caiguda d'Icar al mar, en un racó de món molt poc atent als declivis mítics.

En aquest sentit, un dels artistes que ha fet vessar més tinta és Edward Hopper, la pintura del qual -com s'ha remarcat tantes vegades- resulta eminentment literària. Alguns dels relats de John Cheever o de Raymond Carver podrien il·lustrar-se amb teles de Hopper -o, més aviat, els mateixos relats podrien il·lustrar les seves pintures. Ara fa uns mesos, el poeta Mark Strand va publicar un llibret lluminós, Hopper (Lumen), en què explicava la seva visió d'una trentena de quadres del pintor americà. Sovint, Strand es fixava en petits detalls que fins llavors havien passat desapercebuts. O redefinia les qüestions de la llum, la de la intimitat revelada -gairebé impúdicament- d'unes figures que no podem adjectivar com a tristes i prou; reparava en la composició tan estudiada, «allò que és inabastable, situat al cor de la pintura».

Paisatges de Hopper, de Jordi Coca, es va publicar per primera vegada l'any 1995. Fa gairebé quinze anys, no podia semblar una obra insòlita: es tracta d'un assaig que reivindica el relat de les pintures de Hopper. Però després de llegir el llibre d'Strand, fins a cert punt d'intenció prou similar al del català, jo crec que l'esforç de Coca encara resulta més estimable. Confesso que, tot i el meu interès per la seva obra narrativa, encara no havia llegit el seu Hopper. Encara no coneixia la seva notable investigació estètica i ètica.

Coca planteja el seu treball com una autèntica recerca. I, de fet, gràcies a un ajut, va tenir l'oportunitat de desplaçar-se fins a Califòrnia: a la universitat de Berkeley hi va redactar bona part del llibre. L'obra és una col·lecció ben travada de relats, en què la mà de l'artista no deixa mai de fer-s'hi present, des dels seus primers esbossos i dibuixos fins a les darreres obres de maduresa. Les referències biogràfiques -molt seleccionades- contribueixen a reforçar els diferents períodes formatius de l'artista. Pintura plena de símbols, en què la llum ajuda a desvelar la vulnerabilitat de les figures, sovint nues o mig nues, l'«entranya inesgotable i múltiple de la realitat». Una realitat tan densa «que difícilment la podem anomenar realisme».

Segons Coca, la pintura de Hopper subratlla el silenci i la vacuïtat, no apunta mai l'evidència, es rabeja en les coses callades (ara llegeixin, o rellegeixin, la més alta conquesta literària del nostre escriptor, l'esplèndida novel·la Lena: ¿no fa el mateix?).Es el paisatge «que pensa més que no pas el que veu». Una de les recurrències en l'«extensió d'incerteses» de l'art hopperià és la de la figura «sorpresa en la intimitat». Pensem, per exemple, en el conegudíssim Hotel Room, en què una noia amb poca roba, asseguda en un llit, presumiblement abatuda, llegeix un paper (segons Strand, una carta; segons Coca -que cita unes notes de la dona del pintor- un horari de trens). La «dona sorpresa en la intimitat», juntament amb les icones del paisatge nord-americà: carreteres, trens, hotels, gasolineres, habitacions (de vegades, ben buides)... tot això constitueix la inconfusible marca estilística de Hopper -que va exercir durant molts anys com a dibuixant publicitari-.Jordi Coca va resseguint la intimitat (tan literària) de la seva pintura. «La bellesa incomprensible de la vida», en paraules del prologuista, Marc Soler, que també repara en el «súmmum de l'atreviment» que suposa parlar d'un pintor sense «incloure cap il·lustració de les (seves) obres». No cal dir que això és ben deliberat: el relat que ens ofereix Jordi Coca de cada un dels interiors -i exteriors- de Hopper s'aguanta per la seva intrínseca qualitat literària. Ara bé, després de llegir l'obra d'Strand un agraeix la presència de la imatge a tocar de les paraules que la reviuen o que la reinventen.

Un Magritte!!!

Una finestra ben especial. Una finestra-quadre que emmarca un tros de cel. Tros de cel amb núvols que dibuixen un rostre. I el tros de tronc tallat, el tió dempeus, què hi fa davant d'aquest finestral-quadre.....? Qui-sap-lo!

dilluns, 15 de juny de 2009

The night Window

La finestra de la nit

A qui no li agrada tafanejar una mica a través de les finestres d'un habitatge i observar un retall de la vida dels seus ocupants? L'habitació com una aresta és plena de llum i aquesta llum il·lumina tot l'habitacle. Intuïm els mobles vermellosos ....una dona d'esquena inclinada cap endavant com si cerqués quelcom que ha perdut....o potser està fent alguna altra cosa...la llum dispara amb una ràfega d'aire una cortineta blanca.....el terra és verd com un camp de gespa....les parets d'un groc pàl·lid. I la llum ,aquesta llum que vessa per les finestres vers els ampits, vers el carrer, cap a la nit de fora....es projecta fins a nosaltres, nit de finestra o finestra de la nit...o la nit per la finestra.....

Dies Lunae

A través de la finestra veig uns operaris, no goso anomenar-los jardiners, fent una poda dràstica dels pins del jardí.....( el jardí, aclareixo és del lloc de feina) més que podar eliminen...literalment les capçades senceres, branques i branquillons...hi havia algun pi que des de la ventada huracanada del gener estava a punt de caure però els altres pobres pins? Al pas que van no quedarà arbre sencer. Què hi farem! Avui el dia és grisot, el sol juga a cuita amagar darrera una calitja enganxifosa....el calor és implacable i definitiu......ara sembla entrar un airet una mica fresc, tímid...que tracta d'esbandir aquesta xafogor...Ara "toca" el tobogan de les successives Juntes ordinàries altrament vulgars, populars, habituals, quotidianes, normals, finals......sort de l'avaluació continua !!!
Unes quantes definicions de diccionari: (DIEC 2)
ordinari -ària 1 1 adj. [LC] Segons l’ordre establert, acostumat. Sessió ordinària. Recurs ordinari. Exàmens ordinaris. 1 2 adj. [LC] Que s’esdevé habitualment. Despesa ordinària. 2 m. [LC] Despesa, menjar, de cada dia d’una casa. 3 m. [RE] [PR] Autoritat eclesiàstica diocesana. 4 1 m. [LC] [TC] Correu que funciona en períodes fixos. 4 2 m. [LC] Individu que va i ve regularment d’una localitat a una altra, i fa les comissions que li encomanen. 5 m. [LC] Menstruació . 6 m. [DR] Antic llibre litúrgic orientador en la manera de celebrar la missa i l’ofici. 7 [LC] d’ordinari loc. adv. Segons l’ordre acostumat. 8 1 adj. [LC] Mancat de distinció. Gent ordinària. 8 2 adj. [LC] D’escàs mèrit. 8 3 adj. [LC] De classe inferior. Drap ordinari.

diumenge, 14 de juny de 2009

Jordi Coca, Mark Strand, Antologia d'haikus...




Des d'ahir posseeixo tres llibres més.Espero amb candeletes el moment de cruspir-me'ls. Dos d'ells me'ls han regalat, regal en motiu del meu aniversari. Un és un antologia de haikus japonesos, i em fa molta il·lusió llegir-lo. L'altre és un llibre de Jordi Coca : Paisatges de Hopper, i com es pot deduir parla sobre les pintures de Hopper....I per seguir amb la meva dèria hopperiana m'he autoregalat: Hopper, de Mark Strand.....Són llibres, el d'en Coca i el de Strand curiosos, no són poesia però ho podrien ser, hi apareixen maneres de mirar i interpretar els quadres de Hopper des del punt de vista personal dels seus autors. Resulta que el quadre de la habitació buida on hi entra un raig de llum per una finestra ( l'he penjat en el bloc en un post anterior: 2 juny)és un dels darrers quadres que va pintar abans de la data de la seva mort. No ho sabia. Hopper, es veu que un dia va dir que ell només volia pintar un raig de llum en una habitació buida.... Em farà gràcia, tinc curiositat, per saber si la meva particular manera de mirar els quadres d'aquest pintor coincideix o té algun punt en comú amb el que han mirat Strand i Coca....ja transcriuré alguns fragments.

dissabte, 13 de juny de 2009

Un plaer pels sentits: Mozart, i la pintura de Hopper

http://www.youtube.com/watch?v=tX0wfmtQNa8

divendres, 12 de juny de 2009

Mirant per la finestra


Abocats i abocades a la finestra de la vida la veiem passar com a espectadors i espectadores ,sense ,de vegades, gosar intervenir-hi per por, per prudència, per covardia per vés a saber què....i passen les hores i passen els dies i passen els mesos i la vida també continua passant per davant de la finestra......I quan volem avançar camí ja no hi som a temps. De vegades tardem anys a comprendre que la vida és per viure-la no per mirar-la ni per observar-la....De vegades triguem molt a comprendre que no podem caminar amb les sabates d'una altra persona...hem de caminar amb les nostres i fer el nostre camí....En algunes cruïlles ens hi podem aturar una mica però no hem de fer un camí que no és el nostre.....I si això suposa deixar enrere miratges, il·lusions il·luses i relacions caduques hem de tenir prou coratge per seguir endavant...amb el cap ben alt , trepitjant fermament ....el terra del nostre camí personal.

Avaluar?

Passades les Juntes d'avaluació del tercer trimestre ara vénen les juntes d'avaluació ordinàries finals i més tard les juntes d'avaluació extraordinàries.....o sigui ens passarem els propers dies avaluant, revaluant, post avaluant i avaluant l'avaluació....El bon avaluador que avalui la seva pròpia avaluació de l'avaluació dels avaluadors que avaluen...serà ben avaluat...dixit...

Bogeria avaluadora per imperatiu legal. N'estic fins les avaluacions d'avaluar!!!
Qui "fracassa" en la vida acadèmica pot ser una persona triomfadora a la vida..i a l'inrevés un èxit acadèmic no assegura pas el teu èxit a la vida...però deú mon guard d'avaluar vides....però sempre hi ha el professor/a il·luminat/ada que pronostica, vaticina i sentencia sobre el "futur" del alumnes "alegrement". Tanmateix, les paraules èxit i fracàs no signifiquen de manera universal...depèn de la persona, de la societat on vius, de l'època, del teu entorn, del que tu valoris com a èxit o fracàs... És una qüestió molt complexa, massa complicada com per despatxar-ho amb unes poques paraules o pitjor amb unes quantes xifres.....

dijous, 11 de juny de 2009

The bootleggers

dimecres, 10 de juny de 2009

Magma tebi d'un somni


Enfonso les mans en el magma tebi d'un bell somni.
Un somni bo i espès com una gelatina dolça.
Que les mans hi siguin i que el cap no pensi
que el cap no pensi ni dubti i el jo desaparegui.
Safareig d'infant amb bombolles de sabó.
Bombolles transparents , perfectes bombolles.
Perquè dins el magma del somni tot és i no és
Un lleuger pes d'un pas d'una ala de mosca.
En un magma amb voluntat de lava enfonso
unes mans sense cremar-me i no suposa
cap destorb ni cap surt que recordi cap cosa
D'un bell vell somni un magma tebi.
Un terrós de sucre desfent-se.
Una bombolla.

dimarts, 9 de juny de 2009

Exàmens i més exàmens


Esprint final esgotades les forces ,nota rere nota ,examen rere examen, corregir, construir, desconstruir, inventar, suportar, alliçonar.....El verb estrella és reunir-se. El nom més usat:Junta d'avaluació....els complements del nom van variant: de tercera avaluació, ordinària final , extraordinària...
És curiós: extraordinari és allò que s'escapa d'allò ordinari i en aquest cas no serà pas extraordinari ja que les proves extraordinàries les haurà de fer ordinàriament tothom. Uns per recuperar, altres per pujar notes....

Avui els que han acabat segon de batxillerat començaven les proves de selectivitat( altrament dites PAU proves d'accés a la Universitat) O sia que s'han de tornar a examinar de matèries de les quals ja han estat avaluats però en tres dies consecutius i amb nervis, en un lloc estrany....mai les he trobades del tot justes....bons estudiants poden treure males notes o fins i tot suspendre per l'estat de nerviosisme....Quan jo les vaig passar, ja fa potser uns 30 anys ja deien que les traurien..... hi ha hagut com 4 lleis diferents d'Educació...ara tot just acaba la LOGSE i encetem del tot la LOE i les proves de la selectivitat han anat persistint i persistiran en el temps i en cada una de les successives lleis.....


diumenge, 7 de juny de 2009

A LA BARANA DELS TEUS DITS

A la barana del teus dits m'hi aboco
amb tota la força tendra de les mans
i en la manyaga carícia m'hi perdo
dits amb dits ben abraçats.

A la barana dels teus dits estronco
regalims de ferides que sagnaven
i una a una es tanquen quan la toco
barana de deu cors petits.

La memòria


La memòria és tan dolorosa que ens fa una ferida i sagnem com sagnen els records d'una tragèdia?

Com en un teatre apartem el teló i el cel se'ns apareix pintat de blau amb núvols de cotofluix?

Els dos blaus, el del mar i el del cel es barregen com els records...reminiscències passades que perviuen dins el cervell. Empremtes de memòria química. Rastres d'aquelles persones que vam ser i potser encara som. Una fulla caiguda. Un pensament marcit. Una esfera fugida i fugitiva de la veu dels vents de vint anys abans. L'ampit d'una finestra oberta al mar de paraules no dites. El cap tallat, separat, amputat del cos...com si el cos no tingués memòria...com si el cos no vessés records...com si el cos no regalimés tristor i alegria pels porus de la pell...El cap mig dibuixant un tímid i lleu somriure. El ulls tancats. D'esquena al cel. D'esquena al mar. Una esfera perduda. Una esfera de la veu dels vents. una esfera, una fulla caiguda i un cap que dubta.

Això és potser la memòria? Un cop que ens esberla una cella? Una esfera on desem els huracans de la vida?
Una fulla que ens porta la imatge d'un arbre que va ser arbre i ara és fusta morta?

Oficina en una ciutat petita

Quin goig treballar davant aquest finestral obert a la llum blava d'aquest cel com pintat d'aigua de mar.

Voldria fer com Alícia al país de les meravelles i menjar un bocinet de galeta per empetitir-me i convertir-me en un dibuix de dues dimensions per entrar dins un quadre. Li preguntaria pels seus somnis a aquest home en mànigues de camisa...si està contemplant el paisatge entotsolat en els seus pensaments, en les seves cabòries..si és feliç o està cansat...si és diumenge i fa hores extres per arribar a finals de mes ...o si és divendres i pensa en el cap de setmana.

Tianamen 1989

La fotografia va donar la volta al món. Un sol home. Una persona aturada davant els tancs. Els va poder aturar. Almenys durant una estona.

dissabte, 6 de juny de 2009

La pitjor batalla

La pitjor batalla és la que lliurem amb nosaltres mateixos. I en aquesta lluita despietada esmercem tota l'energia disponible. Arreu , els molins se'ns tornen gegants terribles a batre...i la contesa ,ridícula , l'acabem perdent sempre. Hem perdut el camí i l'esma i fa mesos que anem esmaperduts d'una banda a una altra on tot és selva....i ja no sabem distingir l'animal salvatge del domèstic....I no és el món ,som nosaltres que estem capgirats, en crisi i en procés de canvi però no ens agraden els canvis.Ens aterren els canvis i com avions ens estavellem en l'aterratge...contra el terra. Som nosaltres els pilots però culpem els passatgers de les nostres errades. Enfadats contra el món, l'univers sencer ens és inhòspit i hostil. Ferits, vulnerables, febles, ens regirem amb ràbia contra aquells que ens porten benes i alcohol camforat....Volem volar sense ales. Volem que els altres siguin com no són. No acceptem el món però no sabem com refer-lo. No sabem on anem. No sabem ni si volem anar a algun lloc. I per damunt de tot voldríem tendresa, una tendresa màgica que ens sigués donada encara que no ens sabessin entendre.

ECUADOR de Benjamín Prado


ECUADOR

Hace falta la noche para ver las estrellas.

Igual que ayer, hoy busco -lo dijo Juan Ramón-
una verdad aún sin realidad;
busco en la tinta verde de todo lo que escribo
un planeta sin nombre o una jungla perdida.

Y hace falta la noche.

Yo me siento en las sombras,

prendo un fósforo,
tallo mis esmeraldas, construyo mis panales.
Todo es igual y todo es diferente.

La vida,
que fue un río,
es ahora un océano,
el pasado es la arena y el agua es el futuro.

Hace falta la noche.

Todo está en mí
lo mismo que un clavo en la madera:
cada paso en la nieve,
cada luz apagada,
cada piel encendida.


Cops de martell

Suportar els cops de martell dels obrers que fan reformes al pis de sota en dissabte és una forma de meditació.....no em deixa la ment in albis però em fa venir una mena de fam espiritual.....fam que saciaria cruspint-me sencer un dels pobres operaris que ai las! han de treballar també dissabte.....m'imagino que per ells deu ser una llauna, o una sort? poder seguir treballant....jo n'estic fins als nassos d'ensumar la pols, l'olor de pintura i de sentir trontollar el terra i retrunyir les parets....

Rastres de guix i ciment arreu. Gran excusa que em permet no netejar. Per a què si tornarà a restar tot brut en un moment.. Podria aprofitar l'avinentesa per a filosofar com ho feia Nietzsche....a cops de martell.....potser baixaré i els demanaré si em deixen fer martellades.... Ells no saben que estan filosofant es pensen que treballen...

I jo amb la feinada que tinc vaig i escric això....

divendres, 5 de juny de 2009

No sento res d'especial

No sento res especial: bé sí, noto una xafogor espantosa....el cel és d'un color grisós .....tapadot... encara no tinc 50 anys perquè no vaig néixer fins el vespre...i no sento cap cosa diferent a la d'ahir o abans d'ahir....res ha canviat excepte que a partir d'ara en els milers de formularis que hem d'omplir per quasi qualsevol afer hauré de retenir a la memòria aquest nou número: 50.
Què hi farem !

Divuit mil dos-cents cinquanta dies

Avui o millor dit, quan siguin més o menys tres quarts de set del vespre, farà aproximadament 600 mesos d'ençà que vaig néixer. O dit d'una altra manera, he viscut, a grosso modo, uns divuit mil dos-cents cinquanta dies....18250 podria ser el futur primer premi del sorteig de la loteria de Nadal....o les quatre-centes trenta-vuit mil hores 438.000, o els vint-i-sis milions dos-cents vuitanta mil minuts de la meva vida 26.280.000 i ja no faig més multiplicacions .

dimecres, 3 de juny de 2009

Quatre mesos i un dia.


Aquest blog o bloc, va a gustos, té ja quatre mesos i un dia. Sona a pena de presó però és així. Aproximadament uns 121 dies si fa o no fa. Gràcies o per culpa del meu "horror vacui" el bloc té unes 336 entrades o posts o apunts o com es vulgui dir.... o sia que de contenció res. Però no me n'apenedeixo.

dimarts, 2 de juny de 2009

El terapeuta


El terapeuta és una gàbia amb coloms fugits d'un barret de mag.

Habitació buida


Aquí , en aquest racó il·luminat per una escletxa de llum entrant a pleret per la finestra oberta....aquí ,en aquesta habitació buida de gent però plena de claror.... en aquesta cantonada i aquest angle precís de la buidor, et busco. I en aquesta habitació plena d'eco ,segurament, curulla de silencis i quietuds , orfe de veus i de presències, et cerco i no hi ets. No hi és ningú . No hi ha ningú. Tu tampoc.

Només aquesta escletxa ferida de sol que juga dibuixant somriures de llum rectangulars a la paret.

dilluns, 1 de juny de 2009

A la benzinera

Benzina i res més. Olor de benzina i pneumàtic. Solitud de cautxú. Si hi tiréssim un llumí tot esclataria. Però només és una imatge pintada. Tampoc hi ha llumins.
Les esquerdes de la paret em recorden les meves esquerdes. Quan l'esvoranc sigui prou gran què en sortirà?