Al fossar de les moreres no s'hi enterra cap traïdor. Serafí Pitarra

Al fossar de les moreres no s'hi enterra cap traïdor; fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor. Així mestre Jordi, un dia cavant, deia en lo fossar, quan Barcelona sentia que l'anaven a esfondrar. La batien bronze i ferro dels canons de Felip Quint. Ell los mata i jo els enterro - lo fosser deia, enfondint. Quin vellet lo fosser Jordi! Jo l'havia conegut; no hi ha pas qui se'n recordi que no el plori condolgut. Havia passat la vida mirant la mort fit a fit, i era una ànima entendrida; no l'havia això endurit. Era vell: mes ningú ho veia veient-lo al fossar, cavant; aquell pit que tot és teia quan és sec no aguanta tant. Son dol no el feia commoure, i, l'aliè, el veia patint; era un cor dur com un roure que sentia com un nin. Sempre al fossar anava a cavar amb un nét seu; si ell lo seu magall portava, - Jo - el nin deia - porto el meu! - I cavant ambdós alhora, i fent fosses al fossar, sempre dels morts a la vora se'ls sentia mormolar: - Al fossar de les moreres no s'hi enterra cap traïdor; fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor. Molts jorns feia que, sitiada la ciutat pels de Verwick, amb l'ànima trasbalsada lo vell cavava amb fatic. Los fossars de Barcelona s'omplien de gom a gom. Pel tros d'or d'una corona si se'n gastava de plom! Mestre Jordi, que això veia, cavant deia en al seu nét: - Felip Quint que tan se'n reia vet aquí què n'haurà tret: rius de sang i un munt de ruïnes per pujar al trono reial. Ni essent d'or i pedres fines, val res un ceptre que tant val? I així dient, lo vell plorava, i ofegava amb lo seu plor una pena que el matava i li trossejava el cor. Tenia un fill, que era pare d'aquell nin que li era nét, i li enrogia la cara la vergonya d'un secret. Que aquell fill... taca afrentosa! no tenint la pàtria en res, va abandonar fill i esposa i va vendre's al francès. Compteu, doncs, si del vell Jordi no fóra amargant lo plor; no hi ha pas qui se'n recordi que no el planyi amb tot lo cor. Ell tan lleial a Catalunya, i el seu fill tan criminal...! Qui, si té bon cor allunya aquest pensament mortal? Per ço el pobre vell plorava com si cavés lo clot seu, i tot cavant, mormolava: - Si sigués... no ho voldrà Déu! Al fossar de les moreres no s'hi enterra cap traïdor; fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor. Cava el pobre vell la terra amb l'ajuda del seu nét. Fa ja avui tres jorns que enterra; tants de morts li duu la guerra que són pocs los clots que ha fet. De trenc d'alba a la vesprada, de la nit al dematí, los morts li van com riuada i ell obre pas amb l'aixada a aquell riu que no té fi. - Bé en tenim, fill meu, de feina! - Oh, mon avi, aqueixa rai! Mentre no torni a la beina l'arma del soldat, nostra eina no espereu que pari mai. - Mes, al fossar - respon l'avi - no hi hem d'enterrar ningú que a la pàtria faci agravi. Que cap traïdor se n'abali! Si jo em moro, pensa-hi tu. Conec bé de quina banda són los morts que van venint al fossar a esperar tanda. No en vull cap dels que comanda lo botxí de Felip Quint, Ja hi ha un clot fet per aqueixos fora el marge del fossar; traïdors amb traïdors mateixos. Així els vils tindran esqueixos per plantar i replantar. I, així dient, lo nét i l'avi anaven clots enfondint, mentre obrint tot just lo llavi, com si dir-ho fos agravi, seguien, baix, repetint: - Al fossar de les moreres no s'hi enterra cap traïdor, fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor. Ai, pobreta Barcelona, Felip Quint l'assalt et dóna i t'ofega amb sa corona apressant ton fi mortal. Mes tots fills per ço no afluixen i combaten sempre forts, i en los murs que, caient cruixen, entre rius de sang que els ruixen s'alcen altres murs de morts. I a rengleres, a rengleres los van portant a enterrar al fossar de les moreres entre fum i polsegueres i un retrò que fa esglaiar. Barrejats en un munt cauen los d'un i d'altre cantó, i encara quan morts ja jauen sembla que en combatre es plauen lo lleial amb lo traïdor! De sobte, l'avi es fa enrera en mirar un mort que han dut, i el nin, en veure qui era, tant és el que s'esparvera, que, de l'esglai, resta mut; contemplant-se'l, nét i avi s'estan al mig del fossar sens obrir per res lo llavi; a tots dos los sembla agravi lo mot que han de pronunciar. I mentrestant, allà, al lluny, encara la canonada, fent núvols de fum, retruny i el vell veu l'eina mullada de sang de son fill, al puny. - Oh - al fi esclata, amb foc que llança pels ulls la ira del cor seu - Mira'l, Déu n'ha pres venjança Duu el vestit de l'host de França... i és lo teu pare, fill meu! I el vell, que el magall empunya, diu tot d'una al nin que plora: - Lo seu crim dels bons l'allunya, fou traïdor a Catalunya. - A on l'enterrem? - A fora. Al fossar de les moreres no s'hi enterra cap traïdor; fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor. ( Aquest poema me'l explicà sencer com si fos un conte  , el meu avi , )

BONA DIADA i que en un futur la puguem celebrar sense cap ut i sent Estat

això mateix sense UT

Bona diada a tothom