Ma infantesa són records d'un terrat

És el que dic i escric sempre, em repeteixo, em reitero, i tant debò em re inventi, el pas del temps que no passa perquè el temps en realitat és una experiència subjectiva....si no fos per la capacitat de recordar, de mirar enrere...potser ni ens adonaríem ....però el cos creix, canvia, i fem una ullada als altres i també podem veure el pas del anys en les seves cares, igual que en la nostra. D'aviat, molt d'aviat,farà deu anys que tinc vint anys més vint anys, és a dir: cinquanta. Als anys 30 del segle XX aquesta xifra significava ja una quasi senectut...i ara en alguns països també ( per la lluita diària per la simple i dura supervivència) i què són cinquanta anys? En són una pila, molts. Però hi ha alguna norma de conducta, de capteniment per la gent de la cinquantena? Jo no em sento pas gran. Almenys no en el sentit de "vella"....diuen que tens l'edat que sents....i jo em sento atemporal i acronològica....encara continuo aprenent coses noves. M'agrada aprendre.

És clar que fa una mica de basarda mirar cap endavant. No crec que em quedin cinquanta anys més per a viure. I em queden moltes coses per fer, per viure...per escriure, per estimar, per sorprendre'm ,de tant en tant sento enyorança dels vint anys, o dels trenta...però no tornaria enrere...dues vegades pel mateix camí ,no...Cal tenir camins nous. I com diria Machado: caminante no hay camino, se hace camino al andar....

I copiant-me de Machado podria seguir escrivint:
Ma infantesa són records d'un terrat del Raval ,
d'un cossi de zenc amb aigua solejada,
d'estels de paper i cartró amb cintes blaves;
de gàbies de canaris , de gats i de teulades.
D'avis i tietes, de tiets i d'àvies. De pa amb oli.
De pa i xocolata, de pa xop de vi i de sucre.
Berenars casolans. Molta familia xerrant sense escoltar-se.
Molta familia encetant mil converses.
Converses sorolloses. Surrealistes. Hilarants.
I unes trenes. I un refugiar-me del món en les pàgines
de llibres i tebeos i en els misteris
sagrats dels diccionaris......

El judici Final

El judici Final

El mar a bord d'un veler pintat per Hopper

Aquí dins m'agradaria ser ara mateix....i això que nedo ben precàriament....el color del cel blau...l'olor de sal del mar...aquest vent que infla les veles....aquesta confusió, aiguabarreig de blaus del mar amb el cel , del cel amb el mar.....fugir del temps a temps i sense temps....
onada suau que bressola els mariners
tres i dos que són cinc
cinc menys dos que fan tres
allunyar-me de la platja
adormir-me sense son
tremolar de pell humida
sota la tebior del sol

Per què no es fan pagar les destrosses als brètols ?

El que és vergonyós és que una bona colla de gentussa sense cervell es dediqui a destrossar tot el que troba al seu pas aprofitant-se de les multitudinàries celebracions esportives....les milionades d'euros que suposen la magnitud de semàfors, jardineres, papereres i altres element del mobiliari urbà trencats salvatgement els hi haurien de fer pagar a tots aquests poca-soltes encara que el deute l'haguessin de pagar de per vida....i a més a més que fossin condemnats a fer tasques de neteja dels carrers ....i a ser expulsats del club ( si en són socis).....Embruten i empudeguen la bona imatge d'altres milers i milers de persones que es limiten a exhibir la seva eufòria sense fer cap mal a ningú.....la grip mal anomenada porquina són els brètols.....aquests sí que són un virus!!!

Barça

No me n'he pogut estar.....ja ho sé és futbol, és un joc, és un esport però hi ha tot un seguit d'atribucions emocionals i, polítiques, i més encara, al voltant del Barça i damunt del Barça...i l'entrenador és un bon noi, és educat, parla correctament, és modest, va ser un gran jugador...és català i ha sabut impregnar d'esforç, de treball i de perseverança a un grups de jugadors magnífics , la major part dels quals són catalans....o sigui que Visca el Barça! Visca Guardiola! Visca Catalunya!

Qui els havia de dir als del programa Crackòvia que la lletra de Copa, Lliga i Champions seria premonitòria?

Capvespre vermell

M'ha agafat per Hopper. Vull dir que ja van tres quadres seguits. Quan no em surten les paraules tracto de dir a través d'imatges. I m'agradaria ser en aquesta casa en un lloc ben allunyat d'aquí, de la feina, dels neguits i de les obligacions.... amb aquesta magnífica llum vermellosa d'un capvespre....crepuscle de colors d'incendi sense foc, de foguera que no crema.

Revifalla

Semble que després de la caiguda hom comença a revifar-se i encara que hi pensa amb la llum del dia és tot molt diferent....

Aquí Sally està pensativa però ja s'ha aixecat.

Caiguda

Solitud. Desesperació.
Infinita tristesa.
Defalliment absolut.
Tot això en aquest
quadre d'Hopper....

Imparable desemparament.
Buidor. Desesperança.
Caiguda.

E lucevan le Stelle

http://www.youtube.com/watch?v=_5Ww0wygTp8

Si un adéu d'amor fos encara amor

http://www.youtube.com/watch?v=KXIwR3a0zxI

Bernat ermità cerca closca de petxina

Em sento cranc bernat ermità que s'ha de protegir dins una closca buida qualsevol per resguardar-se el ventre, sense protecció.

Jo cerco capses de cartró per desar-hi el cor, per amagar-hi els sentiments....busco el recer d'una closca d'ou, d'una petxina, d'un foradet on estar a resguard del mal vent dels altres: Em disfresso darrere els murs que construeixo amb totxanes de frases, amb maons de paraules. Poqueta gent, gairebé ningú sap llegir entre els plecs de la pell un desig de tendresa, ni trobar una pena rere una ironia, ni la tristesa rere un sarcasme ni una llàgrima rere un somriure...

Perquè com el bernat ermità m'he de posar fora de l'abast dels depredadors. Arrecerar-me dins la meva closca. Perquè tinc espatllada i malmesa la capa....que em convertia en un follet màgic capaç de mil beneiteries tendres....ara sóc bernat ermità/ana...i cerco closques de petxines i algues per fer el meu amagatall ....el meu castell de mentida de conte...

Els nusos s'han de desfer

els nusos s'han de desfer si cal tallant-los

Mishima

I en aquest far qui hi viu? En una mena de far hi vigilava els mercants que entraven i sortien un personatge de Mishima, Toru,.. un noi solitari, estrany, que fa bé la seva feina de guaita. ha d'estar amatent dels vaixells que entren per tal d'avisar el port de la seva arribada.....Un dia rep una inesperada visita i una inesperada ei insòlita proposta d'adopció de part d'un respectable i venerable ancià : Honda i...És el darrer llibre de la tetralogia El mar de la fertilitat.... La corrupció de l'àngel . És curiós, dels quatre llibres que formen la mencionada tetralogia només m'he llegit el primer: Neu de primavera ,i el darrer. Algun dia m'hauré de llegir els dos del mig. El personatge que veiem evolucionar, canviar créixer i morir és Honda, que hi apareix des del primer llibre fins al darrer. A Neu de primavera és un jove amic del protagonista de la novel.la ,universitaris tots dos, plens d'inquietuts i testimonis i actors d'un Japó on pervivien encara unes tradicions ancestrals en decadència barrejades amb l'esnobisme de la modernitat. Tant Neu de primavera com La corrupció de l'àngel tenen un no sé què d'inquietants. En la primera, l'amor i la tragèdia, l'enfrontament contra uns costums decadents, reflexions sobre el temps, el pas del temps i de la història..la mort...l'isolament...i en la corrupció de l'àngel el títol és ben expressiu....un suposat àngel es corromp per vanitat, egoisme...crueltat.

Falena

M'acaba d'entrar una falena, una papallona nocturna d'aquelles tan grosses i grasses...la pobre ,obcecada s'ha ficat dins la làmpada de paper i hi dóna tombs cecs i espetega les ales contra la bombeta...ignorant que acabarà morint contra la llum ... igual que la falena ,nosaltres, també , en ocasions, encegats i encegades per una lucidesa massa lluminosa ens esberlem les ales de la imaginació contra la llum de la realitat que feta flama ens acaba rostint les idees i els pensaments fins que aquests i aquelles es tornen un munt de cendra...

De nit, quan vespreja, quan el sol ja s'ha adormit i potser la lluna apareix en el cel ,els nostres pensaments també enfosqueixen i es posen més tristos, més malenconiosos. Com la papallona nocturna que no és tan maca ni de bon tros com les alegres i acolorides, esveltes papallones diürnes....cosines llunyanes segurament perquè no s'assemblen gaire...

HOPPER altre cop

No sé com s'ho feia Hopper per retratar moments, estats d'ànim, solituds en companyia...Una dona llegint....i una altra sembla que l'observa sense gaire discreció...per què? la coneix? li recorda algú? I què llegeix? quin llibre?

ELS BESSONS

CONSTEL·LACIONS: Gèminis, Àliga, Cigne.

MESOS: la constel·lació de Gèminis és visible de gener a maig, i les de Àliga i Cigne les podreu veure juntes de juny a novembre. En el mes de desembre es poden veure juntes totes tres, però únicament si busqueu un lloc on no tingueu cap mena d'obstacle visual (àrbres, muntanyes, llums,...) en direccions est i oest.

Naixement

Un dia Leda, la reina d’Esparta, va veure que una àliga anava a atacar a un cigne, i va obrir els braços per protegir-lo. El cigne, però, era en realitat el déu Zeus disfressat. Aquest es va unir a la jove, i va deixar-la embarassada. Aquella nit però, el marit de Leda, el rei Tindareu, també va mantenir relacions amb la noia, que va quedar doblement embarassada. En el part la reina va posar dos ous, dels quals van néixer Castor i Pollux, els dos inseparables germans bessons. Castor era el fill mortal de Tindareu, mentre que Pollux era el
fill immortal de Zeus.

La mort dels bessons

Idas i Linceu eren altres dos germans bessons, cosins de Castor i Pollux, que també havien participat en l’expedició dels Argonautes. Idas era molt fort, i Linceu tenia una vista tan aguda que podia veure fins i tot a la foscor.

Tots quatre junts havien comés un gran robatori de bestiar, però a l’hora de repartir el botí, Idas i Linceu van organitzar una juguesca, en la que per mitjà d’enganys van acabar emportant-se tot el ramat.

Uns mesos més tard, Castor i Pollux van ser convidats al casament de Idas i Linceu, però abans de la cerimònia se’ls va acudir de raptar a les dues núvies. Perseguits fins a una muntanya propera, Castor i Pollux s’amaguen a l’interior d’un roure buit. Però de lluny estant, Linceu havia vist com s’amagaven. En arribar fins al roure, Idas llença la seva llança contra l’arbre i el traspassa, però també fereix mortalment a Castor.

Pollux, desesperat, vol morir com el seu germà, i demana a Zeus que li prengui la immortalitat. Zeus, apiadat, permet que Castor i Pollux passin la resta dels seus dies junts, però com que només un dels dos és immortal, durant sis mesos de l’any ambdós descendeixen a l’Hades, entre els morts, i durant sis mesos més regressen a la vida, i els veiem al firmament.

http://www.jouscout.com/astro/geminis.htm

Cinta de Moebius

Golconda

Kafkià

Sabeu allò dels germans Marx de la parte contratante de la parte contratante de la parte contratante? La realitat sempre supera la ficció. Divendres 22 finalitza el termini per presentar-se a un concurs de trasllats per demanar l'adscripció al centre on ja estem treballant...però resulta que els sindicats han dit que el citat concurs no està ben redactat o no sé què ...o sia que no val...però mentrestant el temps fa via i, scripta manent ,les bases segueixen estant on eren publicades a la gaseta municipal...invalidades de boca a orella però legalment legals mentrestant un altre document no aparegui publicat i digui que aquest no val...A sobre estem pendents de nomenament o sia que segons com no sé si ens hem de presentar al citat concurs perquè no en som de funcionaris i funcionàries encara...i a més se'ns ha dit, que no informat, que sí que si no sol.licitem ens podem quedar al carrer....¿....?

Kafkià. O sia ens arrisquem a no entregar cap paper per unes bases que segueixen sent vàlides mentre un paperot oficial no les invalidi?? O anem i fem paperassa, fotocòpies compulsades i tota la pesca i que després ho haguem de repetir tot perquè aquestes bases ja no seran les mateixes???

Qui-sap-lo! Vuits i nous i cartes que no lliguen , com deia la meva àvia.

Des del turó

Estic davant de l'ordinador...tinc un horari absurd i fins les tres no tinc classe...però n'he tingut a dos quarts de dotze...Darrere de l'ordinador i davant meu tres finestres em permeten de veure l'horitzó....tot un luxe...veig el retall siluetejat de Barcelona vora el mar......i més enllà Collserola i més lluny encara més muntanyes....El cel avui, ara mateix, té un color blau pàl·lid enteranyinat per uns quants núvols esparsos que juguen a fet i amagar amb el sol....També puc veure part del jardí de l'institut...i el camí que voreja el parc de la Mitja lluna, ple de pins sobretot, parc que en realitat és la continuació del Parc del Guinardó en la seva part més alta....Sóc damunt d'un turó , un dels set turons que té Barcelona...a veure si me'n recordo: Monterols, el Putget, la Creueta de Coll, el Carmel, turó de la Rovira, el Turó de la Peira, i me'n falta un dels set que no aconsegueixo recordar .....ja ho tinc!!! Sant Pere Màrtir era el setè turó.....

Hi ha una quantitat immensa de pol·len acumulat als caminois i caminets del jardí de sota la finestra.....tant que si fa vent sembla talment que nevin volves, de pol·len en aquest cas...i les al·lèrgies s'acreixen amb tant polsim vegetal escampat arreu....i sort que ,de moment, els mosquits tigre deuen fer la migdiada.....et travessen els pantalons i tot...les picades i les nafres posteriors són doloroses i duradores...

Ara estan a punt de ser dos quarts de dues....no recordo si toca que soni el timbre....multitut d'adolescents primaverals començaran a manifestar la joia per acabar les classes del matí...hauré d'anar a encarregar el dinar....Sí també dino aquí. Avui és fantàstic perquè tinc temps per a dinar....el més habitual són 30, 20 o 15 minuts i prou.....ja se sap reunions al migdia que sempre acaben tard....tens classe a les 3.....i no has dinat....i ho has de fer amb un embut....molt dolent per la salut física i mental....però ja se sap els profes vivim tant bé!!!!

NOcturno

Por una vez existe el cielo innecesario.

Nadie averigua acerca de mi corazón

ni de mi salud milagrosa y cordial,
porque es de noche, manantial de la noche,
viento de la noche, viento olvido,
porque es de noche entre silencio y uñas
y quedo desalmado como un reloj lento.

Húmeda oscuridad desgarradora,
oscuridad sin adivinaciones,
con solamente un grito que se quiebra a lo lejos,
y a lo lejos se cansa y me abandona.

Ella sabe qué palabras podrían decirse
cuando se extinguen todos los presagios
y el insomnio trae iras melancólicas
acerca del porvenir y otras angustias.

Pero no dice nada, no las suelta.
Entonces miro en lo oscuro llorando,
y me envuelvo otra vez en mi noche
como en una cortina pegajosa
que nadie nunca nadie nunca corre.

Por el aire invisible baja una luna dulce,
hasta el sueño por el aire invisible.
Estoy solo como con mi infancia de alertas,
con mis corrientes espejismos de Dios
y calles que me empujan inexplicablemente
hacia un remoto mar de miedos.

Estoy solo como una estatua destruida,
como un muelle sin olas, como una simple cosa
que no tuviera el hábito de la respiración
ni el deber del descanso ni otras muertes en cierne,
solo en la anegada cuenca del desamparo
junto a ausencias que nunca retroceden.
Naturalmente, ella
conoce qué palabras podrían decirse,
pero no dice nada,
pero no dice nada irremediable.

Emocions

Com la primavera, canviant, intempestiva i contradictòria....com la pluja que cau cap avall sense haver demanat caure, precipitada...així, com en una muntanya russa, les quatre emocions bàsiques: la ràbia, l'alegria , la tristesa i la por se'm barregen en un còctel que em bec d'una glopada i els batecs del rellotge de carn que és el cor marquen els passos i les petjades a destemps pel camí del mig segle...desig de transcendència...de trànsit...?

Les emocions són sobtades, no buscades, són incontrolables perquè estan lligades al més antic i profund del nostre cervell, la resposta a l'estímul intern o extern és ultra ràpida. Tant ràpida que no podem tenir temps de pensar mentre estem sota els seus efectes. Van més de pressa que els pensaments, més de pressa que el vent, més de pressa que la llum...i els seus efectes poden durar el temps d'escriure un post o apunt, o encara més. Però per definició són relativament curtes. Una emoció pot durar 10 minuts, mitja hora, fins i tot tres quarts...ara el sentiment, un sentiment pot durar tota una vida....

L'adolescència n'és plena d'emocions. L'adolescència menopàusica també. Un còctel d'hormones que pugen i baixen, que vénen i se'n van com onades apressades per endur-se'n la major quantitat d'arena possible..I apareixen més freqüents les emocions sobtades...o millor dit les emocions s'apoderen del cos i del cap...et posseeixen i t'encadastren cada cop més sovint....i et sents el tic tac del cor, i els batecs del rellotge...

I dius coses que no volies dir, i escrius coses que no volies escriure...i ets sents ferida i fereixes...i després et sap greu haver ferit i sentir-te ferida...vulnerable i vulnerada...i quan pots pensar penses i dubtes si penses el que penses...si realment pensaves...l'emoció ja és marcida i resta un sentiment de penediment.

LLetra" Que ningú no dormi"

Il principe ignoto

Nessun dorma!... Tu pure, o Principessa,

Nella tua fredda stanza

Guardi le stelle

Che tremano d'amore e di speranza.

Ma il mio mistero è chiuso in me,

Il nome mio nessun saprà!

Solo quando la luce splenderà,

Sulla tua bocca lo dirò fremente!...

Ed il mio bacio scioglierà il silenzio

Che ti fa mia!...

Voci di donne

Il nome suo nessun saprà...

E noi dovremo, ahimè, morir!...

Il principe ignoto

Dilegua, o notte!... Tramontate, stelle!...

All'alba vincerò!...

Nessun dorma cantat per Jaume Aragall

Tracto d'expressar el que sento de manera tant variada....amb cançons diferents i ara amb una ària de l'opera Turandot de Puccini...cantada pel magnífic tenor Jaume Aragall...

http://www.youtube.com/watch?v=23rhYZRPDV8

Cant d'enyor LLuís Llach

Jo també hi era al Camp Nou ja fa un munt d'anys, no recordo si era el 1986 o el 1987....

La tieta

Si vull plorar és una de les cançons que em mouen a fer-ho. No és una tieta dels temps actuals però hi ha i hi hagut tietes així.

´Como la cigarra

http://www.youtube.com/watch?v=h0QFkpUhBFo

paraules

"Només protegim allò que estimem, només estimem allò que coneixem, només coneixem allò que ens ensenyen". Babà Dioum (poeta senegalès)

Goran Bregovic: tango

http://www.youtube.com/watch?v=_o6Okkkjjzs

Text pel 108è joc literari .Tens un racó dalt del món

Mireu mon senyor cavaller com us heu de veure pel vostre mal cap...l'heu perdut del tot. Ja us vaig dir que allò que vos vèieu com un gegant no ho era pas. Que era un molí, senyor, un molí movent les aspes com mai ,que feia una bona ventada, i vos res. Cec com un talp sense esmorzar a cor que vols aneu i us tireu de cap i potes com un esperitat. I com us heu de veure!!! De vos només n'han quedat dempeus les cames, senyor, ni cap de trons ni tros del tors...això sí la punyetera llança empegada a la mà com si fos vesc...I ara què dic jo senyor, què faig? què faré? Encara no s'ha inventat cap enginy prou poderós com per tornar-vos el tronc a lloc ni per tornar a posar-vos el cos damunt les cames i encara menys pel vostre cap amb el bacinet encastat al lloc originari...
La muller ja va fer prou per treure´m del cap anar-me'n amb vos però ara veig la raó que tenia!!! Sou vos qui ha perdut ,finalment el cap.
Així que perdoneu que us deixi aquí jo me'n torno cap a casa ...

Paraules

Em moro de son i no he pogut dormir ni anit ni aquesta tarda quan a la vora de les set i escaig he tractat de fer-ho...la paradoxa de tenir tanta son és que es fa excessiva i es torna insomni....estic certament esgotada però en no poder caure, de cap de les maneres, en braços de Morfeu, he tingut la pensada d'engegar el portàtil i aquí estic escrivint lletres que formen mots...i el desànim produït per l'extenuació se m'ha girat infantívola alegria....potser és perquè sóc novella en la cosa dels blocs ( encara que excessiva i desmesurada en posts o apunts de tota mena) però mira... veure que tenia comentaris m'ha fet gràcia! em fa il·lusió ( i no pas aquella que és sinònim de miratge, ni d'interpretació errònia de la realitat) una il·lusió com de petit regal inesperat...com de sol de diumenge...

Ben mirat, la xarxa o la blogosfera és com un fer l'ullet o com tirar una carta sense adreça ni destinatari fix....no saps mai, no pots saber si hi ha algú a l'altra banda en aquest espai sense espai fins que topes amb paraules ,que són d'algú altre que no ets tu, en el teu bloc, i et sorprens...

Si no dormo almenys si que puc somniar. I desperta puc triar i ordenar tota una renglera de somnis.

Petit princep netejant l'asteroide B612

Mais j’en ai fait mon ami, et il est maintenant unique au monde. »

Fragment del Petit Princep. És ple de tendresa . S'hauria de rellegir sovint.

Puis il ajouta :

« Va revoir les roses. Tu comprendras que la tienne est unique au monde. Tu reviendras me dire adieu, et je te ferai cadeau d’un secret. »

Le petit prince s’en fut revoir les roses.

« Vous n’êtes pas du tout semblables à ma rose, vous n’êtes rien encore, leur dit-il. Personne ne vous a apprivoisées et vous n’avez apprivoisé personne. Vous êtes comme était mon renard. Ce n’était qu’un renard semblable à cent mille autres. Mais j’en ai fait mon ami, et il est maintenant unique au monde. »

Et les roses étaient bien gênées.

« Vous êtes belles mais vous êtes vides, leur dit-il encore. On ne peut pas mourir pour vous. Bien sûr, ma rose à moi, un passant ordinaire croirait qu’elle vous ressemble. Mais à elle seule elle est plus importante que vous toutes, puisque c’est elle que j’ai arrosée. Puisque c’est elle que j’ai mise sous globe, Puisque c’est elle que j’ai abritée par le paravent. Puisque c’est elle dont j’ai tué les chenilles (sauf les deux ou trois pour les papillons). Puisque c’est elle que j’ai écoutée se plaindre, ou se vanter, ou même quelquefois se taire. Puisque c’est ma rose. »

Et il revint vers le renard :

« Adieu, dit-il…

— Adieu, dit le renard. Voici mon secret. Il est très simple : on ne voit bien qu’avec le cœur. L’essentiel est invisible pour les yeux.

— L’essentiel est invisible pour les yeux, répéta le petit prince, afin de se souvenir.

— C’est le temps que tu as perdu pour ta rose qui fait ta rose si importante.

— C’est le temps que j’ai perdu pour ma rose… fit le petit prince, afin de se souvenir.

— Les hommes ont oublié cette vérité, dit le renard. Mais tu ne dois pas l’oublier. Tu deviens responsable pour toujours de ce que tu as apprivoisé. Tu es responsable de ta rose…

— Je suis responsable de ma rose… » répéta le petit prince, afin de se souvenir.

Charles Baudelaire

LE MAUVAIS VITRIER Charles Baudelaire

Le Mauvais Vitrier
Charles Baudelaire
Petits Poèmes en prose

l y a des natures purement contemplatives et tout à fait impropres à l’action, qui cependant, sous une impulsion mystérieuse et inconnue, agissent quelquefois avec une rapidité dont elles se seraient crues elles-mêmes incapables. Tel qui,craignant de trouver chez son concierge une nouvelle chagrinante, rôde lâchement une heure devant sa porte sans oser rentrer, tel qui garde quinze jours une lettre sans la décacheter, ou ne se résigne qu’au bout de six mois à opérer une démarche nécessaire depuis un an, se sentent quelquefois brusquement précipités vers l’action par une force irrésistible, comme la flèche d’un arc. Le moraliste et le médecin, qui prétendent tout savoir, ne peuvent pas expliquer d’où vient si subitement une si folle énergie à ces âmes paresseuses et voluptueuses, et comment, incapables d’accomplir les choses les plus simples et les plus nécessaires, elles trouvent à une certaine minute un courage de luxepour exécuter les actes les plus absurdes et souvent même les plus dangereux. Un demes amis, le plus inoffensif rêveur qui ait existé, a mis une fois le feu à une forêt pour voir, disait-il, si le feu prenait avec autant de facilité qu’on l’affirme généralement. Dix fois de suite, l’expérience manqua ; mais, à la onzième, elle réussit beaucoup trop bien. Un autre allumera un cigare à côté d’un tonneau de poudre, pour voir, pour savoir, pour tenter la destinée, pour se contraindre lui-même à faire preuve d’énergie, pour faire le joueur, pour connaître les plaisirs de l’anxiété, pour rien, par caprice, par désoeuvrement.C’est une espèce d’énergie qui jaillit de l’ennui et de la rêverie ; et ceux en qui elle se manifeste si opinément sont, en général, comme je l’ai dit, les plus indolents et les plus rêveurs des êtres. Un autre, timide à ce point qu’il baisse les yeux même devant les regards des hommes, à ce point qu’il lui faut rassembler toute sa pauvre volonté pour entrer dans un café ou passer devant le bureau d’un théâtre, où les contrôleurs lui paraissent investis de la majesté de Minos, d’Éaque et de Rhadamanthe, sautera brusquement au cou d’un vieillard qui passe à côté de lui et l’embrassera avec enthousiasme devant la foule étonnée. —Pourquoi ? Parce que… parce que cette physionomie lui était irrésistiblement sympathique ? Peut-être ; mais il est plus légitime de supposer que lui-même il ne sait pas pourquoi. J’ai été plus d’une fois victime de ces crises et de ces élans, qui nous autorisent à croire que des Démons malicieux se glissent en nous et nous font accomplir, à notre insu, leurs plus absurdes volontés. Un matin je m’étais levé maussade, triste, fatigué d’oisiveté, et poussé, me semblait-il, à faire quelque chose de grand, une action d’éclat ; et j’ouvris la fenêtre, hélas ! (Observez, je vous prie, que l’esprit de mystification qui, chez quelques personnes, n’est pas le résultat d’un travail ou d’une combinaison, mais d’une inspiration fortuite,participe beaucoup, ne fût-ce que par l’ardeur du désir, de cette humeur, hystérique selon les médecins, satanique selon ceux qui pensent un peu mieux que les médecins, qui nous pousse sans résistance vers une foule d’actions dangereuses ou inconvenantes.) La première personne que j’aperçus dans la rue, ce fut un vitrier dont le cri perçant, discordant, monta jusqu’à moi à travers la lourde et sale atmosphère parisienne. Il me serait d’ailleurs impossible de dire pourquoi je fus pris à l’égard de ce pauvre homme d’une haine aussi soudaine que despotique. « — Hé ! hé ! » et je lui criai de monter. Cependant je réfléchissais, non sans quelque gaieté, que, la chambre étant au sixième étage et l’escalier fort étroit, l’homme devait éprouver quelque peine à opérer son ascension et accrocher en maint endroit les angles de sa fragile marchandise. Enfin il parut : j’examinai curieusement toutes ses vitres, et je lui dis : « — Comment ? vous n’avez pas de verres de couleur ? des verres roses, rouges, bleus, des vitres magiques, des vitres de paradis ? Impudent que vous êtes ! vous osez vous promener dans des quartiers pauvres, et vous n’avez pas même de vitres qui fassent voir la vie en beau ! » Et je le poussai vivement vers l’escalier, où il trébucha en grognant. Je m’approchai du balcon et je me saisis d’un petit pot de fleurs, et quand l’homme reparut au débouché de la porte, je laissai tomber perpendiculairement mon engin de guerre sur le rebord postérieur de ses crochets ; et le choc le renversant, il acheva de briser sous son dos toute sa pauvre fortune ambulatoire qui rendit le bruit éclatant d’un palais de cristal crevé par la foudre. Et, ivre de ma folie, le lui criai furieusement : « La vie en beau ! la vie en beau ! » Ces plaisanteries nerveuses ne sont pas sans péril, et on peut souvent les payer cher. Mais qu’importe l’éternité de la damnation à qui a trouvé dans une seconde l’infini de la jouissance ? ———————

Quan

Quan arriba la primavera i la natura comença a rebullir arreu, quan si paréssim l'orella sentiríem a frec del terra, fins tot damunt de l'asfalt dels carrers d'una ciutat, la veu de les arrels dels arbres enfilant-se escorça amunt, per dins del tronc i per fora, amb la saba pujant el crit de joia vegetal fins les branques a punt d'esclatar de flors...aleshores...llavors....per què sentir aquest esplín, aquesta mena de malenconia? per què aquesta volta a la sínia de dies i nits que es repeteixen incansables? per què no esclatem com les poncelles ,obertes al món transformades? per què no obrim els ulls com a pètals i els peus se'ns fan arrels?

Quan arriba la primavera i la nostra primavera ja és una tardor...una primavera d'hivern... i no tenim flors i l'escorça ens canvia a desgrat nostre. Quan les mans i els dits són com branques que no poden resistir el vent....i es retorcen i es trenquen , branquillons secs, els braços sense abraçar-se a res que no sigui un no-res en la plenitud de l'aire....quan ens omplim el cap de records que van i vénen embogits com els núvols negres de tempesta empaitant-se...quan els batecs del cor marquen el temps millor que els rellotges....quan ens fugen els moments esperitats carrer avall tan de pressa que es tornen anys....quan sabem la definició precisa del mot il·lusió : error de percepció o de judici provocat per una aparença i quan ens desil·lusionem.....ja no hi ha a penes errors però si malenconia.

Jack Kerouac

Per saber més de Kerouac:

Per saber més de Kerouac, uns quants enllaços:



http://ca.wikipedia.org/wiki/Generaci%C3%B3_beat

http://www.epdlp.com/escritor.php?id=1887

http://www.humanidades.uach.cl/documentos_linguisticos/document.php?id=1307

http://www-hsc.usc.edu/~gallaher/k_speaks/kerouacspeaks.html

http://www.youtube.com/watch?v=xJdxJ5llh5A

HAIKUS americans: Jack Kerouac

Kerouac ( 1922 Massachusets - Florida 1969) fou un dels "apòstols" de la generació beat, molt més conegut per les seves novel.·les, com la mítica "On the road" 1957, (En la carretera). També va escriure poesia i més concretament haikus . Transcric uns quants de l'edició de 2007 Bartleby Editores; Libro de jaikus. L'edició és bilingüe en castellà i anglès. La traducció al català és meva.

I found my cat
one-
Silent star

He trobat
el meu gat, un
estel mut.

No telegram today
- only more
Leaves fell

Avui no hi ha telegrames
només
fulles que cauen.

Listen to the birds sing! !
All the little birds
Will die!

Escolta cantar els ocells
tots els ocellets
moriran!

The windmills of
Oklahoma look
In every direction.

Els molins de vent
d'Oklahoma
miren arreu.

Nodding againts the wall,
the flowers
Sneeze

Picant de cap a la paret
les flors
esternuden

Rainer M. Rilke i Rodin

Lou i els altres

Rainer M. Rilke i Lou Andreas Salomé

Segunda elegía. Rainer M. Rilke

Todo ángel es terrible. Y sin embargo, ay, los invoco
a ustedes, casi mortíferos pájaros del alma, sé quiénes
son ustedes. Los días de Tobías, ¿dónde quedaron?,
cuando uno de los más radiantes apareció en el umbral
sencillo de la casa un poco disfrazado para el viaje,
ya no tremendo (muchacho para el muchacho,
que se asomó, curioso). Si ahora avanzara el arcángel,
el peligroso, desde atrás de las estrellas, un solo paso,
que bajara y se acercara: el propio corazón, batiendo
alto, nos mataría. ¿Quién es usted?
Tempranos afortunados, ustedes, los mimados
de la creación, cadena de cumbres, cordillera roja
del amanecer de todo lo creado -polen de la divinidad
floreciente, coyunturas de la luz, corredores,
escalones, tronos, espacios del ser, escudos
deliciosos, tumultos del sentimiento tormentosamente
arrebatado, y de pronto, individualizados, espejos,
ustedes, los que recogen nuevamente en sus propios
rostros, la propia belleza que han irradiado.

Porque nosotros, siempre que sentimos, nos evaporamos;
ay, nosotros nos exhalamos a nosotros mismos,
nos disipamos; de ascua en ascua soltamos un olor cada
vez más débil. Probablemente alguien nos diga: Sí,
entras en mi sangre; este cuarto, la primavera se llena
de ti..., ¿de qué sirve? Él no puede retenernos,
nos desvanecemos en él y en torno suyo.
Y aquellos que son hermosos, oh, ¿quién los retiene?
Incesantemente la apariencia llega y se va de sus
rostros. Como rocío de la hierba matinal se esfuma
de nosotros lo que es nuestro, como el calor
de un plato caliente. Oh, sonrisa ¿a dónde? Oh,
mirada a lo alto: nueva, cálida, fugitiva
ola del corazón; sin embargo, ay, somos eso. ¿Entonces
el firmamento, en el que nos disolvemos, sabe
a nosotros? ¿De veras los ángeles recapturan solamente
lo suyo, lo que han irradiado, o a veces, como
por descuido, hay algo nuestro en todo ello? ¿Estamos
tan entremezclados en sus facciones, como la vaga
expresión en los rostros de las mujeres preñadas?
Ellos no lo advierten en el torbellino de su regreso
a sí mismos. (¿Cómo habrían de advertirlo?).

Los amantes podrían, si lo comprendieran,
hablar extrañamente en el aire nocturno. Pues parece
que todo nos oculta. Mira, los árboles son; las casas
que habitamos permanecen todavía. Sólo nosotros pasamos
de largo sobre todas las cosas como un cambio
de vientos. Y todo se une para acallarnos, mitad
por vergüenza quizás, y mitad por esperanza indecible.

Amantes, a ustedes, satisfechos el uno en el otro,
les pregunto por nosotros. Ustedes, los que se aferran
a sí mismos. ¿Tienen pruebas? Miren, me ha ocurrido que
mis manos se reconozcan entre sí, o que mi rostro ajado
se refugie en ellas. Eso me da cierta sensación. ¿Pero
quién, sólo por eso, se atrevió a creer que de veras
es? Sin embargo ustedes, los que crecen el uno
en el arrobo del otro, hasta que él suplica, abrumado:
“Basta”; ustedes, los que crecen, bajo sus recíprocas
manos, más exuberantes, como años de grandes uvas;
los que mueren a veces, sólo porque el otro se ha
expandido demasiado; a ustedes les pregunto por nosotros.
Sé que se tocan tan dichosamente porque la caricia
retiene, porque no desaparece el sitio que ustedes,
los tiernos, ocupan; porque, debajo de todo ello, ustedes
sienten la duración pura. Ustedes, de sus abrazos,
por ello, casi se prometen eternidad. Sin embargo, cuando
ya se han sostenido el sobresalto de la primera mirada,
y ya ocurrieron las ansias junto a la ventana
y del primer paseo juntos, una vez, por el jardín:
Ustedes, amantes, ¿siguen todavía entonces siendo
los mismos? Cuando el uno alza al otro hasta su boca
y se unen -bebida con bebida-: ¡oh, de qué manera
tan extraña el bebedor entonces se escapa de su función!

¿No se asombraron ustedes, en las estelas áticas,
de la prudencia de los gestos humanos? El amor
y la despedida, ¿no fueron puestos demasiado
ligeramente sobre los hombros, como si se tratara
de seres hechos de otra materia que nosotros?
Recuerden las manos, cómo se posan sin presión, aunque
hay vigor en los torsos. Estos dueños de sí mismos
lo sabían: Hasta aquí, nosotros; esto es lo nuestro,
tocarnos así; que los dioses nos aprieten
con mayor fuerza. Pero eso es cosa de los dioses.
Si nosotros encontráramos también una pura, contenida,
estrecha, humana franja de huerto, nuestra, entre
río y roca. Pues nuestro propio corazón nos excede
tanto como a aquéllos. Y ya no podemos mirarlo
a través de imágenes que lo sosieguen, ni a través
de cuerpos divinos, en los que se contenga más.

De "Las Elegías de Duíno" 1922

Versión de Jaime Ferrero Alemparte

GEBET AN DAS LEBEN

http://www.youtube.com/watch?v=VIhk7ofrURc

Gebet an das Leben

Gebet an das Leben

«Gewiß, so liebt ein Freund den Freund,

Wie ich dich liebe, räthselvolles Leben!

Ob ich in dir gejauchzt, geweint,

Ob du mir Leid, ob du mir Lust gegeben,

Ich liebe dich mit deinem Glück und Harme,

Und wenn du mich vernichten mußt,

Entreiße ich mich schmerzvoll deinen Arme,

Wie Freund sich reißt von Freundes Brust.

Mit ganzer Kraft umfaß ich dich,

Laß deine Flammen meinen Geist entzünden

Und in der Gluth des Kampfes mich

die Räthsellösung deines Wesens finden!

Jahrtausende zu denken und zu leben,

Wirf deinen Inhalt voll hinein!

Hast du kein Glück mehr übrig, mir zu geben,

Wohlan! Noch hast du – deine Pein...»

Gebet an das Leben. Oració a la vida. Lou Andreas Salomé i música de Nietzsche

Oració a la vida.

[Ben cert, així estima un amic l’amic,

Com jo t’estimo a tu, vida enigmàtica!

Tant si, en tu, he exultat com plorat,

Tant si m’has donat dolor com plaer,

Jo t’estimo amb la joia i el dany,

I si m’has d’anihilar,

Em deslliuro amb dolor dels teus braços,
Com l’amic s’arrenca del pit de l’amic.
T’abraço amb tota la força, –

Que les teves flames encenguin el meu esperit
I al cor del combat ardent deixa’m
Trobar la solució de l’enigma del teu ésser!
Mil·lennis per pensar i per viure,
Aboca-t’hi tota plena!
Si joia ja no em pots donar,

Què hi fa!, encara tens el dolor...].

Jo t'estimo, oh vida-enigma!,
com l'amiga estima l'amat,
tant si em dones dolor com joia,

si en tu he gaudit o he plorat.
El meu amor de mal no es guarda
i, si m’has d’anihilar,
anhelo la teva abraçada
com la sina de l’amant.

I t’abraço fortament!

Que les teves flames m’abrasin
i al cor del combat ardent
el teu enigma s’esbatani.

Mil·lennis per ser! Per pensar!

Vull dels teus braços la dolçor:
si joia ja no em pots donar,
què hi fa!, encara tens el dolor.

© traducció i adaptació al català :

Marc Jimenez Buzzi

Gebet an das Leben

Gebet an das Leben

El va escriure Lou von Salomé, una amiga de Nietzsche, i aquest va convertir-lo en una cançó

---

Lou Andreas-Salomé

Louise (Lou) Andreas-Salomé dona de lletres, escriptora i intel·lectual russa, nascuda a Sant Petersburg el 1861, i morta la nit de reis de 1937.

Els seus cognoms apartanyen als seus dos marits consecutius: Friedrich Andreas, professor a la Universitat de Göttingen, i el Baró von Salomé, amb qui es casà el 1887. És considerada una de les deixebles més properes a Sigmund Freud, i com a tal una de les fundadores de la psicoanàlisi. De fet hi ha qui parla de què la relació entre ambdos personatges anava més enllà de la col·laboració teòrica o de la simple amistat. Trobà en Freud per primera vegada al 1911 en ocasió del Tercer Congrés Internacional de Psicoanàlisi, a Weimar.

Ella mateixa escriurà: "La meva vida esperava el naixement de la psicoanàlisi des que vaig deixar la infantesa". Quant és admesa als cercles psiconalítics esdevindrà molt propera a Rank i a Ferenczi, i es farà amiga íntima d'Anna, l'únic fill de'n Sigmund que seguirà la carrera psicoanalítica. Freud farà molt de cas a la seva perspectiva "femenina" de la psiconàlisi, però no coincidí amb la seva visió del paper de la religió, en la que ella considera la pèrdua de Déu al domini de les energies vitals, mentre que el mestre la situa al terreny de les il·lusions.

Posseïdora de una bellesa excepcional i d'un estil seductor, que fàcilment podria encapir-se en el concepte de femme fatale, captivà a mes d'un dels principals intel·lectuals i artistes europeus de la seva època. Al 1882 va conèixer en Friedrich Nietzsche, i ell li proposa formar el "cercle d'esperits lliures", una "trinitat" d'ells dos i en Paul Rée. Nietzsche s'encatarinà bojament (literalment) de na Lou, de qui deia, malgrat el seu proverbial menyspreu de les dones, que era la seva "germana intel·lectual", i li proposà matrimoni dos cops. Dos cops que ella el rebutjà, malgrat, sembla, que li havia fet creure en la reciprocitat del seu amor. Hi ha qui sosté que fou a causa del trencament amb na Lou, que Friedrich embogí definitivament. Follia que l'acompanyarà fins a la mort al 1900.

Andreas-Salomé fou després la parella duradora i apassionada del poeta Rainer Maria Rilke. Va ser a petició d'ella que l'escriptor canvià el seu nom René pel de Rainer. Durant tres anys fou la seva parella exclusiva (1897-1900). Després, però, fou la seva confident íntima fins a la mort d'ell, el 1926

Amb motiu de la mort de Lou, Freud dirà: "Fou una personalitat que preferí romandre a l'ombra, d'una modèstia poc comuna". Ella per la seva part diu a les seves memòries: "A mida que lamento el fi proper de la meva existència, m'és més senzill abraçar en la seva totalitat aquest extrany objecte que és la vida humana".

Des del punt vista teòric, la seva preocupació principal fou el concepte i el desenvolupament del narcissisme. En aquest sentit, el seu treball fonamental fou: El narcissisme com a doble direcció. Entre molts d'altres escrits també destaca: Anal i sexual.

Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/wiki/Lou_Andreas-Salom%C3%A9»