I a partir d'aquell moment el groc, com per encanteri i amb potent convicció es va anar imposant com a bon color...el groc donava prestigi i confiança, tots volien tenir el cabell groc....els eslògans arreu deien PENSA EN GROC.
Les pomes ben grogues, les fulles d'alguns arbres a la tardor, les llimones i els plàtans formaven part dels millors i més avançats menús dels restaurants més moderns de la ciutat ....tothom volia menjar groc! Per a regalar flors es compraven margarides grogues, ginesta, boixacs i de tota mena sempre que predominés el groc....la icterícia es va convertir en la malaltia romàntica per excel·lència.... A les perruqueries no paraven de tenyir cabells de color groc....
Difícil l'equilibri?
ResponElimina- Dificilíssim!!!
Però ara m'ha vingut de cop l'olor de la ginesta...
sí ,,,jo també la sento...
ResponEliminaDoncs sí, és difícil, el meu nen devia flipar mandonguilles, pobret! D'un extrem a l'altre.
ResponEliminaGràcies Elvira, per continuar el meu conte... m'ha agradat molt!
Ara que dieu... si que la sento... sí!
ResponEliminaJa t'he dit Carme que ha estat un rampell...:-))celebro que t'hagi agradat la continuació...això de flipar mandonguilles m'ha agradat!
ResponEliminaHas destrossat la dita: "Segones parts no són bones".
ResponEliminaTrobo genials els dos contes grocs. I l'ull de sol de Carnè, que viatja entre el blog de Carme i el teu.
Té, un grapat de raigs de migdia d'hivern per a tu i per la Carme.
ResponEliminaSalut i Terra
Gràcies Pilar...celebro que t'agradi
ResponEliminaGràcies pels raigs de migdia d'hivern Francesc!