Paisos Catalans

dissabte, 16 de gener de 2010

Demanant un taxi


L'havien acomiadat de la feina aquella mateixa tarda...i incapaç  d'afrontar les preguntes de la dona s'havia refugiat en un bar. Abans  però,  havia caminat per la ciutat, amarant-se de pluja, trist i capcot ...ficant els peus expressament a tots el tolls que trobava, com quan era infant, amb un punt d'infantil rebequeria que sabia que no menava enlloc més que a un segur i implacable refredat . Ja s'ho podia haver imaginat que acabarien despatxant-lo...no li agradava la feina, no suportava les hores avorrides fent taules i barems plens de xifres i percentatges...ell era un somiador, un somiatruites com l'anomenava el seu sogre amb un lleuger to despectiu...

Ben mirat, potser no havia d'estar trist, trobaria una feina millor, un treball més imaginatiu, més creatiu ,on pogués satisfer les seves inquietuds....anava ben xop, i encara no volia tornar a casa. I va ser quan  va entrar, decidit, deixant un rierol d'aigua , com una estela al seu pas, en aquell bar. Es va asseure a la barra i va demanar un tallat amb la llet ben calenta.

La Maria era una dona jove, amb empenta , tenia un encant especial en la seva manera de mirar, tendra i penetrant a la vegada. Feia de cambrera però aspirava a tenir un bar propi , no l'espantava la feina i treballava de valent, com si el bar fos seu i els clients uns eterns candidats al"casting" emocional que ella, alegrement i de manera inconscient, convocava cada vegada que li demanaven un cafè, un entrepà de pernil o una copa de conyac...No ho podia evitar, els mirava a tots d'una manera que de seguida li agafaven confiança i es sentien com a casa....i ella, per dins sospesava, ràpidament si eren bones persones, si estaven enfadats, si els havia deixat la parella, o els posaven banyes o havien estat acomiadats ....o eren uns carallots o uns pesats...

Ell va quedar impressionat....els ulls de la Maria  li recordaven els de la seva dona....una mirada dolça i alhora inquisitiva....tot prenent-se el tallat li va explicar els ets i els uts de la seva vida, de les seves misèries, de com havia caminat sota la pluja....El temps va passar volant. Es va fer tard, tan tard que ella li va dir que ja tancaven....

Minuts més tard ella va cridar un taxi...ell la va mirar allunyar-se ....tornava a estar xop...no tenia feina però aquella mirada i la conversa l'havien reviscolat, no sabia ben bé com ni perquè ...ara es sentia millor, molt millor.  li importava poc si era un somiatruites. Ho va decidir, seria escriptor. Quina sort haver estat despatxat! Amb un somriure als llavis, va pujar a l'autobús de camí cap a casa.

25 comentaris:

  1. Molt bé, Elvira! Tot un senyor relat! Serà escriptor, doncs! :)

    ResponElimina
  2. De vegades hi ha un revès que ens fa fer un tomb; de vegades trobem persones que saben escoltar i fer-nos sentir escoltats!
    La imatge del "càsting emocional"...boníssima!

    Molt molt bon relat, Elvira!

    ResponElimina
  3. M'ha fet somriure això de que el sogre li digués que era un somiatruites, perquè si és un BON somiatruites ja té molta feina feta per a ser un bon escriptor!! :-))

    Res millor que una bona imaginació i ganes de tirar endavant!! segur que se'n sortirà! :-)

    ResponElimina
  4. Molt bon relat, Elvira!

    M'agrada com descrius els dos personatges, molt bé! :-)

    ResponElimina
  5. A vegades una sola sensació ens canvia la vida, com a ell. Canviem-la doncs.
    M'agrada el teu relat!!!!!
    Una abraçada.

    ResponElimina
  6. Una persona que ens escolti és essencial a la vida. Una mirada que ens escalfi. Molt bon relat

    ResponElimina
  7. M'encanta el somriure que m'ha quedat a la cara en acabar el relat. Optimisme!

    Utnoa

    ResponElimina
  8. M'ho has fet passar bé. Saps on vas amb la ploma i dirigeixes els personatges amb tacte... Segur que serà escriptor amb seudònom d'Elvira...?
    Es la primera vegada que vinc per aquí i he gaudit plenament, faré el possible per tornar. Gràcies. Anton.

    ResponElimina
  9. molt bon relat de vegades un cop a la vida ens fa lluitar.

    ResponElimina
  10. M'ha agradat i m'ha recordat a My Blueberry nights de Wong Kar Wai, te la recomano si no l'has vista :)

    PD: La dona haurà de mantenir el futur escriptor no? ;)

    ResponElimina
  11. Quin perill aquesta Maria, els té a tots ben clitxats! Però bé, si és capaç, de trobar solucions a les preguntes, treure el que portem dins i no sabem veure, potser que l'anem a veure!

    ResponElimina
  12. Interessant... a vegades els entrebancs ens obren els ulls i ens fan agafar camins insospitats!

    ResponElimina
  13. Què ben escrit, Elvira! fas que es llegeixi molt bé i amb molt interès. M'ha agradat també l'expressió del casting emocional. M'ha fet somriure i tot el conte fa que et quedis bé. Si s'ho proposa, per què no? Felicitats!

    ResponElimina
  14. m'ha agradat... m'ha fet recordar una cançó de Manel: "i a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens ensortim..."

    Molt bon relat, felicitats!

    ResponElimina
  15. és una narració magnifica!
    Plena d'imatges creïbles, reals, que desprenen tots els sentiments que descrius...

    una passada!

    (ja! paraula de pas: amate, que és el que fa el protagonista de la teva història)

    ResponElimina
  16. Uns personatges amb els que t'identifiques a l'instant. Estic d'acord amb el comentari de Marta M.Q., amb el film de Norah Jones i Jude Law. I la música de la mateixa Norah.

    ResponElimina
  17. Moltes gràcies pels comentaris (hauré de mirar la pel.lícula que dieu)

    ResponElimina
  18. Pot ser si tindrà sort i serà escriptor, de fet mai hem de perdre l'esperança i hem de lluitar per el que més volem

    ResponElimina
  19. Si... ell també serà bon escriptor. ;-)

    ResponElimina
  20. Ains... Elvira, no coneixeràs pas el bar aquest, no? És que avui el necessitaria...

    ;)

    M'ha encantat!!! :D

    ResponElimina
  21. Gràcies garbi24, adrià, Alepsi jo crec que existeix aquest bar...però l'hem de trobar...

    ResponElimina
  22. Un relat fantàstic Elvira!

    M'agrada molt l'argument i el fil del seguiment, passa molt bé.
    A veure si ell se'n surt tan bé com tu!
    =)))

    ResponElimina
  23. Un relat il·lusionant!
    De totes les històries tristes, en comença una d'esperançadora... Complir els somnis, quin objectiu més bo.

    ResponElimina
  24. Si és capaç de generar aquest relat segur que serà un bon escriptor. Les descripcions m'han fet submergir dins la història.

    ResponElimina