Demanant un taxi

L'havien acomiadat de la feina aquella mateixa tarda...i incapaç  d'afrontar les preguntes de la dona s'havia refugiat en un bar. Abans  però,  havia caminat per la ciutat, amarant-se de pluja, trist i capcot ...ficant els peus expressament a tots el tolls que trobava, com quan era infant, amb un punt d'infantil rebequeria que sabia que no menava enlloc més que a un segur i implacable refredat . Ja s'ho podia haver imaginat que acabarien despatxant-lo...no li agradava la feina, no suportava les hores avorrides fent taules i barems plens de xifres i percentatges...ell era un somiador, un somiatruites com l'anomenava el seu sogre amb un lleuger to despectiu...

Ben mirat, potser no havia d'estar trist, trobaria una feina millor, un treball més imaginatiu, més creatiu ,on pogués satisfer les seves inquietuds....anava ben xop, i encara no volia tornar a casa. I va ser quan  va entrar, decidit, deixant un rierol d'aigua , com una estela al seu pas, en aquell bar. Es va asseure a la barra i va demanar un tallat amb la llet ben calenta.

La Maria era una dona jove, amb empenta , tenia un encant especial en la seva manera de mirar, tendra i penetrant a la vegada. Feia de cambrera però aspirava a tenir un bar propi , no l'espantava la feina i treballava de valent, com si el bar fos seu i els clients uns eterns candidats al"casting" emocional que ella, alegrement i de manera inconscient, convocava cada vegada que li demanaven un cafè, un entrepà de pernil o una copa de conyac...No ho podia evitar, els mirava a tots d'una manera que de seguida li agafaven confiança i es sentien com a casa....i ella, per dins sospesava, ràpidament si eren bones persones, si estaven enfadats, si els havia deixat la parella, o els posaven banyes o havien estat acomiadats ....o eren uns carallots o uns pesats...

Ell va quedar impressionat....els ulls de la Maria  li recordaven els de la seva dona....una mirada dolça i alhora inquisitiva....tot prenent-se el tallat li va explicar els ets i els uts de la seva vida, de les seves misèries, de com havia caminat sota la pluja....El temps va passar volant. Es va fer tard, tan tard que ella li va dir que ja tancaven....

Minuts més tard ella va cridar un taxi...ell la va mirar allunyar-se ....tornava a estar xop...no tenia feina però aquella mirada i la conversa l'havien reviscolat, no sabia ben bé com ni perquè ...ara es sentia millor, molt millor.  li importava poc si era un somiatruites. Ho va decidir, seria escriptor. Quina sort haver estat despatxat! Amb un somriure als llavis, va pujar a l'autobús de camí cap a casa.