Grrrrr! Bon dia booon diia! Em tenien tot el dia tancat i jo volia surtir a voltar pel món...el que no entenc és perquè la gent enlloc de contestar-me només repeteixen el que dic ( i després diuen que els lloros som nosaltres!) Us faré cinc cèntims de la meva vida..una coseta senzilla i per sobre...(tinc feina a veureu-ho tot).
Sóc un lloro artista, un lloro surrealista...vaig viure molts anys a casa dels Dalí....a vegades a Púbol amb la Gala,i de vegades amb tots dos....Em tractaven prou bé..no me'n puc queixar...em posaven musiqueta..em parlàvem ( sense repetir les coses una i mil vegades). Fins i tot ...el senyor Salvador em deixava el pinzell i les pintures i amb el bec, i a voltes amb totes dues potes..l'havia ajudat a pintar més d'un quadre, i més de tres, també... Després les coses van anar a mal borràs...primer va morir la senyora i més tard el senyor i a mi em van deixar de la mà de déu ....i per poc que no em moro de fam....Fins que em va adoptar el senyor cura....tot el dia tancat a la gàbia sentint sermons i olor d'encens i no em provava...no... cada cop més verd...més apagat...i més vell....Per això , abans d'estirar definitivament la pota ,he decidit escapar-me per anar a visitar el museu Dalí...i poder admirar les meves pintures..i les del senyor Salvador, també, és clar....
Moltes gràcies per participar de nou, amb tanta fidelitat, mes rere mes
ResponEliminaMolt bo, Elvira. I molt original aquesta forma de relacionar-ho amb l'artista.
ResponEliminaMolt divertit, Elvira!
ResponEliminajejejeje quan se sàpiga que a Dalí l'ajudaves a pintar tu, hi pot haver un daltabaix, amic lloro :-))
ResponEliminaGràcies Jesús M per proposar-nos i engrescar-nos a participar, gràcies Kweilan , Carme...m'ha sortit a raig..Assumpta je i la de pintors que han estat "ajudats" pels seus animalons de companyia...el que passa és que no se sap!
ResponElimina