Ma infantesa són records d'un terrat

És el que dic i escric sempre, em repeteixo, em reitero, i tant debò em re inventi, el pas del temps que no passa perquè el temps en realitat és una experiència subjectiva....si no fos per la capacitat de recordar, de mirar enrere...potser ni ens adonaríem ....però el cos creix, canvia, i fem una ullada als altres i també podem veure el pas del anys en les seves cares, igual que en la nostra. D'aviat, molt d'aviat,farà deu anys que tinc vint anys més vint anys, és a dir: cinquanta. Als anys 30 del segle XX aquesta xifra significava ja una quasi senectut...i ara en alguns països també ( per la lluita diària per la simple i dura supervivència) i què són cinquanta anys? En són una pila, molts. Però hi ha alguna norma de conducta, de capteniment per la gent de la cinquantena? Jo no em sento pas gran. Almenys no en el sentit de "vella"....diuen que tens l'edat que sents....i jo em sento atemporal i acronològica....encara continuo aprenent coses noves. M'agrada aprendre.

És clar que fa una mica de basarda mirar cap endavant. No crec que em quedin cinquanta anys més per a viure. I em queden moltes coses per fer, per viure...per escriure, per estimar, per sorprendre'm ,de tant en tant sento enyorança dels vint anys, o dels trenta...però no tornaria enrere...dues vegades pel mateix camí ,no...Cal tenir camins nous. I com diria Machado: caminante no hay camino, se hace camino al andar....

I copiant-me de Machado podria seguir escrivint:
Ma infantesa són records d'un terrat del Raval ,
d'un cossi de zenc amb aigua solejada,
d'estels de paper i cartró amb cintes blaves;
de gàbies de canaris , de gats i de teulades.
D'avis i tietes, de tiets i d'àvies. De pa amb oli.
De pa i xocolata, de pa xop de vi i de sucre.
Berenars casolans. Molta familia xerrant sense escoltar-se.
Molta familia encetant mil converses.
Converses sorolloses. Surrealistes. Hilarants.
I unes trenes. I un refugiar-me del món en les pàgines
de llibres i tebeos i en els misteris
sagrats dels diccionaris......